Hatching és una de les pel·lícules més comentades d’enguany, i ja ho era setmanes abans de la seva projecció. Les expectatives eren altes i reconec que personalment m’ha decebut, amb tot, és una pel·lícula que de ben segur romandrà en la memòria col·lectiva dels assidus del festival. La cosa en si és una faula perversa, un conte de fades sardònic amb molta mala llet, protagonitzat per tot de personatges volgudament estereotipats i altament grotescs. Una mare dèspota que mostra la seva vida perfecte en un vídeo-blog i un pare atontat i anorreat, tenen una filla que se sent tan desemparada que quan troba un ou de corb decideix cuidar-lo a sota el coixí. I l’ou creix, i creix, i de dins, com no, en surt una bestiola repugnant que té una relació especial amb la nena.
La pel·lícula és una metàfora intimista abocada pel broc gros, fins que desemboca en una allau de situacions purament bizarre, amb un monstre patètic i inoblidable, i una nena angelical que se l’estima. Al capdavall és una pel·lícula que tots hem vist abans, però amb una posada en escena estrambòtica i un argument que es mou constantment entre la sèrie Z i el cinema d’autor, en una barreja que colpeja profundament l’espectador. No sé si vol semblar profunda o vol semblar idiota, però és les dues coses, i sense cap mena de dubte, serà recordada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada