No he vist, ni crec que vegi, a aquestes altures de festival, una pel·lícula que em deixi tan tocat com Speak no evil. I no només pel potent i devastador final, sinó perquè durant tot el metratge, cuinat a base d'incomoditat quotidiana, he tingut la sensació d'estar davant d'un mirall molt i molt cabró, un d'aquells on et veus perfectament reflectit, i t'hi reconèixes, però no t'agrada gens el que hi veus. Aquesta és la principal arma de Speak no evil, la de fer sortir la merda més desagradable a partir de menudeses monstruosament mundanes.
La història és la d'una família danesa que, de vacances a la Toscana, conèixen a una familia Holandesa. Al cap d'uns mesos, reben una postal que els convida a passar uns dies a Holanda, a casa dels altres, a qui en realitat coneixen més aviat poc. La fricció constant entre maneres d'afrontar la convivència familiar i la paternitat, fa que una pel·lícula de tempo tranquil (que no lenta ni pausada), estigui carregada de tensió, una tensió tan reconeixible, tan identificable, que causa un cert vertigen. Speak no evil és un drama costumista que avança fermament cap al thriller i que el passa de llarg, fins a fer encongir l'estómac i posar la pell de gallina, endinsant-nos en mal més pur, en l'horror més insuportable, sense trencar en cap moment l'aire de malson costumista. Perquè aquí tot és subtil i alhora tot és brutal.
Per mi és la gran sorpresa del festival, crec que podria ser candidata a un munt de premis: el guió és un hit indiscutible, la fotografia i la BSO juguen a favor, i les interpretacions són tan refotudament convinçents que arriben a fer ràbia. No sé què més dir, perquè la veritat és que trigaré a païr-la. Speak no evil és una de les pel·lícules que m'han trastornat més dels últims anys, i entra directament a l'olimp de millors pel·lícules vsites a Sitges en els 25 anys que fa que hi vaig. Que potser el fet que m'hagi impactat tant té a veure amb què els protagonistes són gent de la meva edat en una situació vital idèntica a la meva? potser si, però no ho crec. Mireu-la i en parlem.
RM
Doncs parlem-ne. Penso igualment que és una pel·lícula extraordinària i pertorbadora. Però tothom fa la mateixa objecció, sense fer espòilers: per què els danesos reaccionen així? La raó és tan senzilla com incòmoda (molt). De fa molts anys s'ha expandit entre nosaltres un bonisme mal entès que s'ha erigit en l'única forma correcta de contemplar la realitat, pel qual qualsevol preferència per un comportament més dur o agressiu és estigmatitzada sempre i en qualsevol situació. Els danesos reaccionen així per la mateixa raó per la qual els jueus pujaven voluntàriament als trens que els portaven als camps d'extermini. O, si voleu un exemple més recent, aquest bonisme mal entès és la raó per la qual no som independents.
ResponElimina