El cinema de Peter Strickland no admet mitges tintes, l'estimes o l'odies, t'hipnotitza o et repulsa, hi entres o no hi entres. Jo, no em pregunteu per què, soc dels primers. L'autor de propostes estètiques tan trencadores com Berberian Sound Studio o The duke of Burgundy, ha vingut a sitges amb la que potser sigui la seva pel·lícula més extravagant fins a dia d'avui, una comèdia més absurda que negra, on tots i cadascun dels personatges es mereixeria la seva pròpia pel·lícula (de fet tots tenen els seus moments de glòria).
A Flux Gourmet els col·lectius de càterings sònics (grups que fan performances gastronòmico-sonores) són una mena d'estrelles del rock i artistes d'avantguarda (tot alhora) admirats pels culturetes. La pel·lícula segueix un d'aquests col·lectius durant una residència creativa de tres setmanes, en una mena de mansió victoriana comissariada per l'esperpèntica senyora Jan Stevens. Xocs d'egos, desordres intestinals, abús de poder, sexe en grup, colors llampants, monòlegs trascendents sobre el procés creatiu, colonoscòpies en directe, debats sobre el patriarcat, coprofília i un sentit de l'humor grollerament sofísticat, en una perl·lícula que, pel to, per l'atmosfera i pels mil milions de detalls estèticament sublims resulta bastant difícil d'explicar. Hi tenim la perversió i la sensualitat habituals en Strickland, sí, però també hi trobem els Monthy Phyton, o David Cronenberg!
No és fàcil fer que d'uns personatges i unes escenes tan estrambòtiques se'n desprengui un discurs sòlid, però Strickland ho aconsegueix amb nota, i això fa que , per mi, Flux Gourmet sigui la seva millor pel·lícula.
RM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada