El 2016 vaig veure We go on al TerrorMolins i em va sorprendre gratament una barreja de cinema social amb un tema clàssic del fantàstic com és el de l'home invisible, una pel·lícula melancòlica que recordo, sobretot, pel seu enfocament dramàtic i pausat. Dos anys després, el 2018, vaig visionar The witch in the window i vaig quedar absolutament enamorat de la proposta. La pel·lícula portava la clàssica casa encantada (o posseïda per una entitat) a un terreny completament nou, el drama familiar utilitzava elements habituals del terror però que no feia cap por, de fet la pel·lícula era sobre un divorci, i la manera com la relacó entre un pare i un fill en queda afectada. Em va xiflar, i us en vaig parlar entusiàsticament aquí.
Aquest Sitges ja esperava la nova d'Andy Mitton amb ganes, i amb una idea de què m'hi trobaria, perquè sabia que aquest autèntic autor del fantàstic independent, s'apropiaria d'un altre tema clàssic del gènere per desenvolupar una història de relacions humanes, alhora íntima i universal. En aquesta ocasió, el tropo fantàstic eren els dimonis que ens controlen a través dels somnis, i el tema diguem-ne realista, era el puto confinament. Tot això, que sembla no lligar ni amb pintura, conflueix en un relat sobre una noia confinada amb la seva bombolla familiar, que accepta la petició d'ajut d'una antiga amiga de l'universitat. L'amiga, que està vivint el confinament sola, pateix uns malsons que no s'acaben mai, en els que el visita una figura inquietant que li diu que la buidarà per dins i la farà desaparèixer. De fons, evidentment, la paranoia i la por als altres que es va apoderar del món durant els primers mesos de la Còvid 19. No és gens nou utilitzar les claus del terror per parlar de problemes socials, tanmateix, quan el problema del que es tracta és totalment nou, cal portar el discurs a terriroris inexplorats. Mitton ens parla de la solitud i l'aïllament, esclar, però també de les persones que van desaparèixer durant el confinament, tots aquells morts de qui no ens vam poder acomiadar i que ara són espais buits en les nostres vides, forats, relacions que no hem pogut donar per acabades i que ara caminen amb nosaltres, com una presència incòmoda.
The Harbinger no és una pel·lícula rodona, se li allarguen les escenes de malson, que en ocasions pequen de gratuïtes, tanmateix, en cap moment ens oblidem de la metàfora que Mitton posa en joc, ni podem evitar fer-nos les preguntes que ens vol plantejar. Un cop més, el director ens interpel·la en el terreny personal, i això, amics, és el fantàstic que a mi m'agrada.
RM
A mi també m'agrada aquesta mena de fantàstic. I a aquest home, l'Andy Mitton, se li ha de seguir la pista tant sí com no. No és només director, sinó guionista, muntador i, fins i tot, compon la música. Va començar amb "Yellowbrickroad" que, si bé no era gaire reeixida, contenia dues o tres idees interessants. Després, es va destapar amb "We Go On" i finalment em va fascinar amb un film rodó com "The Witch in the Window". És veritat, "The Harbinger" no està tan aconseguida, però crec que és una pel·lícula que capta molt bé totes les sensacions d'aquells que hem patit la pandèmia i aconsegueix integrar-les satisfactòriament amb una història de por clàssica ben portada.
ResponEliminaPer cert, jo mateix vaig subtitular en català "The Witch in the Window" i la podreu trobar en una coneguda pàgina de descàrregues en català, el nom de la qual comença per ema i acaba en te.