ANIARA, Martin Harrison 1956

Encara que actualment, a molts aficionats a la literatura de ciència ficció la poesia els pugui semblar un gènere antagònic, hi ha una certa tradició estilística dins el fantàstic (la que passa per Bradbury, es multiplica durant els 60 i 70 amb la New Wave, i arriba a dia d'avui amb mestres com John Crowley, Brian Catling, Alasdair Gray o fins i tot Kazuo Ishiguro) que sempre s'ha sentit còmode en el territori incert de la imatge poètica. 

És més, alguns dels grans mestres de la ciència ficció, com seria el cas d'Ursula K. Le Guin, Thomas M. Disch o el mateix Bradbury, són autors d'una obra poètica rica i complexe, que mereix ser tinguda en compte en paral·lel a la seva narrativa. És per això que el llibre del que us parlarem avui, un poema èpic (en prosa) format per 103 cants i signat pel premi Nobel suec Harry Marrtinson, no ens hauria de semblar una raresa tan i tan gran. Tanmateix ho és. Ho és no només pel fons i per la forma, sinó també pel moment històric, i és que, a part de comptades excepcions, el 1956 la ciència ficció estava encara bastant lluny d'aquest grau d'experimentació formal i refinament artístic.  

D'entrada, Aniara podria semblar una història de ciència ficció clàssica. una nau colonitzadora que conté els últims representants de l'espècie humana i que, a causa d'un accident imprevist, acaba perduda a la deriva per l'espai infinit, on es veurà condemnada a viatjar durant 15.000 anys abans de trobar un planeta habitable. Al principi els humans mantindran viva la memòria gràcies a Mima, una intel·ligència artificial que, com un trobador o un cronista, els farà de vincle amb la seva terra natal. Però generació a generació, els descendents dels tripulants, condemnats a néixer i a morir en un món que navega sense un destí clar a través del buit, aniran buscant noves maneres de relacionar-se, creant nous cultes i, en definitiva, buscant un sentit a les seves vides esquifides.  

Dit així sembla que estiguem davant d'una obra canònica del gènere, però ni de lluny. No oblidem que Aniara és un poema èpic, 103 cants plens de simbolisme i ressons mítics, on s'expressa, no només el periple espacial dels últims humans, sinó la seva angoixa existencial. La desesperança pren un caire completament nou a mesura que el passat i el futur desapareixen de les perspectives de la humanitat, i una ànsia de coneixement perpètuament insatisfeta ressona en la negror sense límits l'univers. 

Insisteixo que cal llegir Aniara com es llegeix un poemari, més atents a les sensacions que al significat concret, més oberts al què se'ns suggereix i al què se'ns evoca que al què se'ns explica. Que si amb això vull dir que no s'enten res? Doncs bé, en bona part del llibre és probable que el lector nomes senti una mena de vertigen còsmic, però hi ha imatges tan lúcides i brillants que superen les pàgines i pàgines de boira i desconcert. D'altra banda, si algú vol una interpretació més nítida de la història, li recomano molt mirar la pel·lícula del 2018 dirigida per Pella Kagerman i  Hugo Lilja, una de les perles de la ciència ficció europea recent. 

Ramon Mas