MY HEART CAN'T BEAT UNLESS YOU TELL IT TO (Jonathan Cuartas, 2020)

Un noi i una noia que voregen la trentena comparteixen casa amb el seu germà petit, un adolescent  sensible i malaltís que s'alimenta de sang humana. Si, evidentment, el germà petit és un vampir, però en el sentit més realista i depressiu del terme. El nano, a qui no deixen sortir de casa ni tan sols de nit, es deleix per veure món, per tenir amics, mentre es va pansint en una casa claustrofòbica, magníficament sobrecarregada i decadent. Per si encara no hi hagués prou drama, els germans grans, que són qui s'ocupa de matar i dessagnar indigents per alimentar-lo, viuen en una tristor permanent el deure de cuidar el germà petit, que mostra una absoluta dependència cap a ells. 

My heart can't beat unless you tell it to no és exactament una pel·lícula de terror, de fet no ho és en absolut, i és per això que els fans del gènere més tancats de mires l'han posat a caldo. My heart can't beat unless you tell it to és un drama familiar portat a l'extrem, i és per això que el públic de festivals amb una visió del fantàstic molt més transversal, com Sundance o Sitges, l'han posat pels núvols. My heart can't beat unless you tell it to (quin títol, per favor!) s'endinsa en la manera com els lligams familiars ens esclavitzen, i com, quan van mal dades, l'amor incondicional cap les persones més properes pot esdevenir tòxic. My heart can't beat unless you tell it to (deixeu-me repetir aquest títol hipnòtic i suggerent una vegada més) va de la pena que sentim quan els nostres familiars estan malalts (o són dependents de nosaltres d'alguna manera), i del sentiment de responsabilitat que això ens desperta. És una responsabilitat que estem disposats a acceptar sense dubtar-ho ni un segon, encara que això amenaci amb destrossar-nos la vida. També, vist des de l'altre costat, la pel·lícula ens obliga a confrontar el mal costum de donar per suposat que les nostres persones estimades tenen l'obligació d'ajudar-nos, sense tenir en compte l'esforç que això representa per a elles. Aquí se'ns plantegen les relacions de dependència com una dicotomia entre el necessitat egoista i el generós martiritzat, on, per amor, ni uns ni altres poden trencar la cadena. 

El disseny de producció és sobri i hipnòtic, els actors, sobretot la germana i el vampir, ho broden a uns nivells que glacen la sang, i el tempo, amics, el tempo és una meravella. Això és una de les grans joies del fantàstic independent dels últims anys, però, aviso, també és una d'aquelles pel·lícules on tot són cares llargues, on ningú somriu, i quan, per casualitat algú ho fa, l'efecte és absolutament terrorífic. 

RM