SITGES 2018: MANDY (Panos Cosmatos)

Tot just comença Mandy i el primer que ens passa pel cap és que Panos Cosmatos, que quasi ens fa explotar el cervell i els sentits amb el seu debut, Beyond the black rainbow, portant la ciència ficció dels anys setanta a una estilització sonora i visual extrema, ha repetit la mateixa jugada amb el cinema de terror dels vuitanta. I ep, que aquesta sensació no se'ns n'anirà de la ment durant tota la projecció, però cal dir que aquí la cosa té més d'un pas de rosca i el que aconsegueix a Mandy és encara més impressionant que el que va fer amb el seu debut.

Els primers 45minuts són pura atmosfera, llums vermells, càmeres lentes i boira baixa. Una parella que viu aillada al mig del bosc és visitada per una mena de hippys religiosos que, al seu torn, han invocat una mena de dimonis del bosc que ens remeten, i molt a Clive Barker. Amb tot, abans d'arribar a la meitat, Mandy fa un gir extraordinari, es converteix en una revenge movie de sèrie B, amb acudits grollers i escenes d'acció molt passades de voltes, però ep, que Cosmatos també estilitza aquest subgènere, i no abandona del tot l'atmosfera pertorbadora (i marcadament psicodèlica) que ens ha inquietat durant la primera meitat del film.

Mandy s'erigeix com una pel·lícula de culte des del primer minut. I està clar que no seran pocs els que la trobin insuportable (per excessiva, esclar) però a nosaltres ens ha semblat una joia absoluta, una exquisidesa que agafa tot allò de repulsiu i fins i tot de vulgar que té el cinema de terror més ple de clixés i de tòpics i l'omple d'una bellesa tan refotudament colpidora que costa de païr.

RM