SITGES 2018: UNDER THE SILVER LAKE (David Robert Mitchell)

Noi coneix noia: ell sembla tenir força temps lliure, per no dir que es passa el dia espiant a les seves veïnes sense fotre ni brot. Ella, evidentment, viu a davant de casa seva. Doncs resulta que passen una estona junts, s’agraden i queden per l’endemà. Però el matí següent la noia ja no hi és, i el seu apartament està completament buit. 

Aquest és el tret de sortida per Under the silver lake, la tercera pel·lícula de David Robert Mitchell, l’home que ens va enamorar amb The myth of american sleepover i ens va fer gaudir del cinema de terror com feia temps que no ens passava amb It follows.

Under the silver lake segueix el curiosíssim periple del noi, que es perd pel laberint de la vida urbana de Los Angeles a la recerca de pistes que li diguin què se n’ha fet d'aquella noia a la que amb prou feines coneix. I carai si en troba, perquè les pistes, com els misteris i les conspiracions, són allà, sempre a punt per qui els busqui amb ganes. I qui les busca amb ganes? doncs, entre altres, l'autor del fanzine Under the solver lake.

Amb la seva tercera pel·lícula, Mitchell ens planteja un “i si...” excepcionalment fèrtil. La pregunta és “i si...” en la cultura popular, des de les cançons pop als videojocs, des de les revistes porno als cereals de l’esmorzar, hi hagués codis amagats? Potser són codis que uns quants privilegiats, o poderosos, o iniciats, s’envien entre ells a través del que, per la majoria, només són productes de consum. Tot plegat, evidentment, sembla que només 

La premissa és brillant, i la direcció de Mitchell molt adient per endur-se'ns cap al neguit de plantejar-nos si els plans secrets d'una gent estranya estan camuflats sota la superfície trivial de la vida moderna. Això porta a algunes escenes brillants, com l'antològica del "compositor", amb el seu monòleg sobre la voluntat secreta que ha impulsat tota la música la música pop des dels anys cinquanta. 

Tot plegat, des de la posada en escena als personatges estrambòtics, passant pel discurs fascinat de darrera la pel·lícula ens recorda, i molt, a l'obra mestra de Daniel Clowes, el còmic Como un guante de seda forjado en hierro (Like a velvet glove cast in iron).

R.M.