SE'NS LOBOTOMITZEN A LA BOCA I ENCARA DIUEN QUE PLOU

Els egipcis ja practicaven la trepanació per curar els faraons dels mals humors i d'altres malalties igual de molestes. O almenys això vaig llegir fa eons a Sinhué l'egipci (Mika Waltari, 1945), on fins i tot es detallava l'existència d'uns auxiliars sanitaris quasi màgics que, durant l'operació, aturaven l'hemorràgia del jerarca amb la seva sola presència.

A l'Edat Mitjana, a més de les pedres als ronyons, també els feien nosa les pedres dins la testa 

La perforació cranial amb finalitats no-homicides no se circumscriu exclusivament a les ribes del Nil. Als anys trenta i quaranta del segle XX, a Europa i als EEUU, una sèrie de mad-doctors il·luminats en reprenen la pràctica amb alegria. L'escorxador, perdó, cirurgià, portuguès Egas Moniz arriba a la conclusió que els seus pacients amb conductes obsessives pateixen en realitat d'unes connexions cerebrals deficients. Així, el 1935 a Lisboa posa a prova un revolucionari mètode per convertir-los en persones "normals": tallar-ne les fibres connectives. La mecànica era senzilla: se'ls introduïa una mena de pinces esmolades -leucòtoms- dins el crani, sovint a través dels ulls, i es remenava l'interior de la clepsa fins que el metge ho considerava pertinent. Després es deixava cicatritzar la incisió i l'èquip psiquiàtric creuava els dits per a què quan el pacient despertés hagués oblidat aquelles tendències homosexuals tan poc convenients i no li caigués massa la baveta... 

Això no és la bandera del sindicat de cirurgians soviètics; són els instruments de treball d'un lobotomista

Malgrat que el 1949 Egas Moniz rebés el Premi Nobel de Medicina per la invenció de la tècnica de la lobotomia, als anys cinquanta la pràctica va caure ràpidament en el descrèdit i el menyspreu. Els metges la consideraven una aberració pseudocientífica; una mica com la frenologia però infinitament més agressiva envers els pacients, a més d'igual d'inefectiva. D'altra banda, el descobriment i aplicació de nous medicaments aconseguien els mateixos resultats -l'idiotització del pacient- sense necessitat de sagnies ni sorolls desagradables.

Egas Moniz (1875-1955)

Des de llavors tan sols alguns gurús psicodèlics van gosar seguir auto-trepanant-se el crani, amb la idea que això permetia l'arribada d'un major fluxe de sang al cervell. Suposo que una mica imbuïts per les tesis New Age de creixement personal i pel consum abusiu d'estupefaents, alguns d'ells -com l'holandès Bart Hughes- recomanaven l'autotrepanació com una pràctica sana i que permetia expandir els nivells de consciència dels qui ho feien, gràcies als efectes vasodilatadors d'aquesta. El bo d'en Dr Hughes va gravar fins i tot un anunci promocional de la tècnica que ha passat als annals de la Història com una de les primeres snuff movies auto-inflingides (i que personalment no entenc com pot trobar-se penjada a Youtube, i ara també a LMH):

Amics i amigues, a dia d'avui si per qualsevol cosa heu de visitar el psiquiatre no heu de patir: ningú us obrirà el meló per burxar-lo per dins. Existeixen eines més efectives i que no deixen marques ni senyals en els qui les pateixen. Més enllà de la medicació crònica -present cada vegada més entre estrats creixents de la població-, existeixen una sèrie de mecanismes molt eficaços per construir el consens necessari per a justificar qualsevol barrabassada, i que jo m'estalviaré de citar per no fer-me pesat però tots coneixeu. Els mateixos a què aludien The Ruts o La banda sin futuro (posteriors Derribos Arias), cadascun a la seva manera.   

PG