EL VIGILANT (Peter Terrin, 2010)

Dos vigilants tancats al pàrquing soterrani d'un gratacels amb habitatges de luxe. No surten a fora per res, no pugen a dalt sota cap concepte. La seva missió és vetllar per la seguretat dels que hi viuen. Dormen per torns, cinc hores cadascú, i la resta de la jornada fan la ronda o controlen l'única entrada de l'edifici, la dels vehicles. Els dies i  les nits han perdut el sentit, i mantenen el calendari d'una manera aproximada, gairebé per nostàlgia. Els seus únics enllaços amb l'exterior són els veïns, que veuen entrar i sortir per agafar els vehicles sense dirigir-los la paraula; alguns membres el servei, i el proveïdor de queviures de l'Organització, que apareix molt de tan en tan.

L'Organització és la gran empresa per a la qual treballen. El seu poder és immens, però també difós. Disposa a individus com ells per mantenir els privilegiats a resguard d'una amenaça incerta. Les ordres que van rebre els vigilants quan van ser destinats en aquest soterrani eren precises, tant que ja fa més d'un any que hi són sense que ningú de l'empresa s'hagi tornat a posar en contacte amb ells. Això és una bona senyal, deu significar que estan fent bé la seva feina. O potser és el contrari. El somni dels protagonistes, pel qual s'esforcen en ser laboralment eficients, és que els promocionin a l'elit dels vigilants, o aigui: que els enviin a vigilar la torre amb jardí d'algun multimilionari.

Tot plegat és tens, asfixiant, i voreja, des de la primera pàgina, el precipici de la paranoia. El món de fora, del que no sabem res, s'ensuma distòpic. El món de dins és un confinament laboral absolutament demencial, però versemblant fins al vertigen. La minuciositat, o més ben dit l'exhaustivitat de l'estil narratiu de Peter Terrin, et fica en aquest malson sense treva, i aconsegueix que qualsevol petit detall faci saltar les alarmes en el lector. 

Sense que la reflexió sigui mai directa, Terrin ens proposa un thriller metafòric sobre l'aïllament de l'individu contemporani, les seves aspiracions il·luòries i la falta d'informació que converteix la vida en un empresonament del que ni tan sols ens atrevim a prendre consciència. Tot plegat recorda, tant pel que fa a l'estil com per la temàtica, a la trilogia urbana de J.G. Ballard, formada per L'illa de ciment, Crash i High-Rise. 

Menció a part mereix l'impecable traducció de Maria Rosich, que fa lliscar el text en un català tan natural com precís. 

Ramon Mas