ORLANDO Y EL JUEGO (Luis Durán, 2014)

Orlando y el juego és una aposta molt ambiciosa dins el còmic espanyol. Es tracta d'una història de ciència-ficció i fantasia que es desglossarà en cinc volums (els dos primers ja estan publicats), i que s'estructura al voltant de la idea del joc -de les famílies, de la oca, etc-, entenent que el lector s'implicarà activament i en farà una lectura creativa i oberta.

A grans trets, podríem dir que aquest còmic està construït a partir d'històries aparentment independents, emplaçades a diverses èpoques i dimensions, però amb el nexe comú d'uns misteriosos "guardians de la realitat" anomenats Comitè Sis, encarregats de que ningú interfereixi en aquesta i la distorsioni. El Comitè Sis entra en acció quan encomanen a l'Orlando -un personatge que habita en una dimensió superior, i que és capaç d'alterar la realitat- que persegueixi i aturi en Marcel, un altre demiürg que pel que sembla està distorsionant les diferents dimensions per millorar-les. Així doncs, estem davant d'una història de persecucions interdimensionals (Orlando rere Marcel), que salta d'època en època i d'univers en univers, amb l'afegit d'una misteriosa Societat de la Boira que també actua entre penombres per ajudar Marcel.

Quan la ciència-ficció s'endinsa en la hipòtesi del multivers i d'universos on es barregen món vigil i oníric, sovint la troca s'embolica tant que ningú acaba entenent el què està passant, ni tan sols el propi autor. Aquesta suspensió de la realitat no deixa de ser còmode pel creador, que es pot permetre el luxe trampós de fer que passi el que li vingui de gust en tot moment. Però en aquest còmic això no passa. Orlando y el juego no busca tant forçar la trama al límit com sotjar l'ànima humana i les seves limitacions, i potser per això en cap moment hi ha dubtes sobre el què està passant. S'obren noves línies i s'apunten hipòtesis agosarades, però en cap moment la cosa sembla que se li'n estigui anant de les mans, si més no en el primer i segon volum. 

Ja veurem com acabarà tot plegat. Espero que Duran tingui prou empenta per culminar la seva creació. De moment sembla que la idea solipsista que el món és il·lusió, inexistent més enllà de la pròpia percepció, que el transforma i deforma, apuntada per algun dels personatges, pren força.

PG