CRÒNICA SITGES 2022: LES CINQ DIABLES, de Léa Mysius

Una nena amb pocs amics té un curiós do relacionat amb l'olfacte, és capaç d'ensumar detalls que per la resta passen desapercebuts, a més percep les olors a molts metres de distància, i guarda les seves essències preferides en pots de vidre. També té una relació molt forta amb la seva mare, una noia bastant jove atrapada en una relació de parella (amb el pare de la nena), que no acaba de rutllar. Quan la germana del pare, de qui la nena ni tan sols havia sentit a parlar, ve a passar uns dies a casa, els silencis incòmodes i les veritats a mitges entre els adults faran que la nena s'ensumi un passat conflictiu, cosa que la confrontarà amb el seu propi origen. 

Les cinq diables és una proposta de cinema fantàstic totalment personal, una pel·lícula on l'element sobrenatural (que no cal magnificar ni justificar), treballa pel benefici d'una història sobre persones que fan equilibris per dissimular les seves cicatrius emocionals. La trama conté, a més, un retrat gens complaent de la fragilitat de la institució familiar, una història d'amor a destemps i a contracorrent, i una visió de la marginació social i el racisme, subtil i naturalitzada. Léa Mysius es dirigeix a l'intel·lecte de l'espectador a través dels sentits (el joc amb el so i les olors creen una atmosfera que t'atrapa), en una pel·lícula íntima on el passat, el present i el futur és retroalimenten i es justifiquen (literalment) de manera sorprenent. La directora se la juga tocant infinitat de pals i fibres sensibles que semblarien irreconciliables, fa un salt mortal mesclant gèneres i elements narratius, i se'n surt amb excel·lència. Gràcies, entre altres coses, a tres actrius superlatives. Us la recomanem molt, moltíssim. I prepareu la llagrimeta. 

RM