CRÒNICA SITGES 2022: DARKLING (aka MRAK), de Dusan Milic

Una familia -o el que en queda- atrinxerada en una casa feta pols i envoltada de filferro espinós. Al seu voltant un bosc impenetrable que amaga l'horror més gran, el de la guerra, que els planta setge cada nit, com si els estigués forçant a deixar la casa. Al matí, quan surten a fora, troben un rastre de sang, un vedell mort o unes gallines desaparegudes, signes d'una violènbcia que ben bé podria adjudicar-se a algun tipus de bèstia salvatge. 

Darkling és una pel·lícula amb una clara voluntat realista, que ens vol mostrar la manera com la guerra de Kosovo (i qualsevol guerra) afecta a les vides dels civíls, com desintegra famílies i obliga els supervivents a viure cada dia sota una amenaça imminent, aferrats a esperances que són quimeres, al límit de la bogeria. Vist així, o sigui, entesa com un drama polític basat en fets reals (com és el cas), costa d'encabir una pel·lícula així dins la programació del festival de Sitges, tanmateix, el més gran encert del seu director és treballar l'horror diari de la guerra amb alguns codis propis del gènere de terror, així, sense allunyar-se de la realitat més estricta, la por a l'enemic invisible que s'amaga a l'interior del bosc trascendeix qualsevol horror concret, es torna por en estat pur, una por metafísica i inexplicable. 

Darkling és una pel·lícula que se't fica a dins i s'hi queda aferrada, amb escenes sobre la quotidianitat de la supervivència que t'obliguen a pensar-hi una vegada i una altra, pel seu missatge contundent i necessari, pel seu testimoniatge d'una realitat poc coneguda, però també perquè té algunes troballes a l'hora de narrar l'horror real francament extraordinàries. 

RM