La premissa de Perfect és altament cronenberguiana: un adolescent amb problemes que és enviat a un centre on perfeccionaran el seu cos i la seva ment a base d'implants sintètics. Fins aquí tot pinta molt bé, i la posada en escena inicial sembla mantenir l'equilibri entre la volunat artística i la narrativa. Però resulta que la pel·lícula avança a base d''unes veus narradores que volen ser profundes i filosòfiques, i que pequen de grandiloqüència, que s'omplen de grans conceptes però s'obliden d'afegir a la història algun tipus d'anècdota, de fets o situacions que ens empenyin a seguir endavant. Tot el que hi ha és un trauma desdibuixat, mal explicat i horrorosament sublimat.
És així com Perfect tira endavant, a còpia de confusió, estilització gratuïta i uns flaixos metafòrics que volen aportar valor artístic i profunditat a un nucli central (la història, el pinyol) que no té cap mena de consistència. Tot plegat acaba ja no avorrint (que també), sinó col·lapsant a l'espectador, que es passa mitja peli fins els pebrots de deliris visuals que cauen en el buit per manca d'un argument i una reflexió central prou potents (o que no s'han sabut transmetre adequadament).
En fi, una pel·lícula molt més presumptuosa que profunda, que et deixa amb la sensació de que acabes de veure com es malgastava molt de talent. Una bona hòstia a la cara de tots els espectadors que hi anàvem amb ganes de deixar-nos impressionar.
RM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada