KILL LIST (Ben Wheatley, 2011)

Amb només cinc llargmetratges, Ben Weathley ja és un dels directors britànics més respectats del moment, en part gràcies a la fosca i divertida Sightseers, però sobretot a l'adaptació de J.G. Ballard High-Rise. Tanmateix tots els seus llargmetratges són experiències cinematogràfiques colpidores i recomanables, d'aquelles que deixen marca, i Kill List, la que avui ens ocupa, és una de les meves preferides. Explica la història d'una famíla amb greus problemes econòmics, i del pare, ex-militar, que treballa d'assassí a sou per poder mantenir-los i evitar que el seu matrimoni naufragui definitivament. Tot i així, és evident que l'home gaudeix de la seva feina. Com ja havia demostrat a la seva òpera prima Down Terrace, Wheatley és un mestre a l'hora de dosificar la informació dels diàlegs, són converses fragmentàries de les quals n'entenem una part, però ens falten dades per saber exactament de què s'està parlant, cosa que haurem d'anar descobrint a poc a poc.  

Podriem definir el punt de partida de Kill List com a cinema social extrem, tot i que, gradualment, es va enrarint i endinsant en un territori fosc, violent, no del tot explicable i lleugerament malèfic, que acaba explotant-nos a la cara inesperadament. Bé, potser no del tot inesperadament, ja que Wheatley aconsegueix que intuïm coses, que sospitem que està passant quelcom més enllà de la ja de per si potent història dels dos assassins. El que no sospitem és que després del gir final, que no és un gir sinó una deriva, ens passarem quinze minuts agonitzant al sofà, patint, cridant i sentint calfreds a la boca de l'estómac. 

Kill list és un exercici de contenció extraordinari que parteix d'un nivell de violència fisica elevat, que fa mal i que va augmentant amb coherència, però de cop es trenca, i el que semblava una pel·lícula de Ken Loach escrita per en Tarantino es converteix en un malson sobre el que és millor no dir-ne gaire res, però que podria haver estat escrit pel cantó més pervers de Richard Matheson.

Ramon Mas