Sembla mentida, però fins ara encara ningú ens havia explicat què passa l'endemà d'un exorcisme, ningú ens havia fet plantejar com és possible reconstruir-se la vida i seguir endavant després d'haver-te passejat pel món contorsionant-te de maneres impensables, i agredint físicament a tot aquell amb qui et creuaves mentre treies espuma verda per la boca i cridaves blasfèmies en llatí. Ava's Possessions va d'això, i el plantejament és tan bo, que qualsevol punt flac de la pel·lícula queda en segon terme.
Com si es tractés d'una versió endimoniada de Ressaca a las vegas, l'Ava es desperta del seu exorcisme i troba casa seva mig destruida, els mobles trinxats, taques de sang a llocs insospitats, i tots els seus familiars amb ferides i cicatrius. Ells li donen la benvinguda i li diuen que, encara que no se'n recordi, durant l'últim més ha estat posseida per un dimoni i que ara li toca passar pàgina.
Amb un humor negre però contingut, que no busca la rialla sinó la complicitat, Ava's Possessions ens mostra el periple de la noia que ha d'enfrontar-se a les conseqüències de tot el que ha fet durant la possessió, i que per compensar a la societat pels seus delictes ha de triar entre anar a la presó o presentar-se a les reunions de Posseïts Anònims, on tot de gent que ha passat per aquest tràngol comparteix les seves experiències.
La trama fluixeja en la part final de la pel·lícula, quan s'endinsa en un misteri el guió del qual no acaba de cuallar, i també és possible que l'estètica descaradament kitsch del film no agradi a algú (a mi no em molesta gens). Tanmateix, com deia al principi, la potència del plantejament, i la gràcia amb què es desenvolupa en la primera meitat de la pel·lícula és tan potent que et porta fins al final amb un somriure als llavis.
Ramon Mas
Ramon Mas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada