LA BRUIXA CATALANA aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864-1915 (Cels Gomis)

Fa un temps vaig sentir a un poeta i editor de certa envergadura definir a Cels Gomis com una mena de Joan Amades sense ser missaire. La manera en que va descriure aquest gran folklorista em va semblar més que simpàtica, sobretot tenint en compre que la seva filiació política va començar pel federalisme, va derivar cap al socialisme per, finalment, esdevenir un dels grans pioners i difusors de les idees anarquistes a Catalunya de l'últim terç de segle XIX.

No és gens estrany, doncs, que les idees revolucionaries impregnin el pròleg de La Bruixa Catalana, datat del 1910. En aquest text de 8 pàgines escasses absolutament antològic, l'autor ataca frontalment el cristianisme, i reivindica la saviesa de les tradicions paganes i del món antic, lamentant que l'església hagi mort el culte a la natura que engrandia l'esperit i l'hagi substituït pel seu servilisme gregari.  Si, això resultaria impensable en un Joan Amades. 

El llibre en si és una compilació d'històries que Gomis va recollir de viva veu per tota la geografia catalana al llarg de la seva vida, fins l'any de la seva mort, el 1915. Els textos mantenen en la mesura del possible el to oral i les paraules de qui ho va explicar en cada cas, i tot i que la majoria de llegendes (algunes no passen d'anècdotes) es centren en el tema de la bruixeria, amb capítols com  Bruixes i bruixots transformats en animals,  La bruixa i les tempestats o La velocitat de translació de les bruixes; Gomis també s'acosta a algunes històries relacionades amb el dimoni i la nigromància, sota títols com El dimoni. Aparicions nocturnes, El mal donat o La nit de Sant Joan. 

És curiós obervar com els casos descrits en cada capítol mantenen molts punts en comú entre si, fins al punt que semblen diferents versions d'una o dues històries troncals, segons cada cas. Llegendes que, com el mateix autor explica, també es poden trobar en d'altres paísos d'Europa. Això causa una sensació de que cada capítol podria haver estat resumit amb una sola història, tanmateix, en una lectura més detinguda, i parant esment als comentaris introductoris o aclaridors de Gomis, ens adonem que les petites diferències entre els casos amaguen trets culturals molt particulars.

D'altra banda es fa molt evident el pes de l'església en la majoria de llegendes, ja que cap va a l'arrel de la bruixeria, sinó que la descriu des dels prejudicis i els preceptes morals inculcats pel cristianisme. De fet, com comenta Gomis en un dels textos de l'apèndix, l'església ha estat la primera en difondre certes supersticions, a les quals ha assignat el paper de "el mal" per utilitzar-les com a contrapunt de les seves doctrines morals i mantenir així espantada a la població.  

R.M.