SITGES 2013: Tria personal

He anat a Sitges, un any més sense acreditació (a can Males herbes devem ser els únics), i he vist un bon grapat de bones pel·lícules. Reconec que me n'han faltat, però no dono per més. També m'he empassat algun cagarro, tanmateix el balanç resulta força positiu, i prefereixo destacar les que han valgut la pena:

UPSTREAM COLORS (Shane Carruth, 2013)

Amb només dues pel·lícules, i després del trencaclosques anomenat Primer,  Shane Carruth s'ha convertit en el director que tinc més ganes de seguir de prop els pròxims anys. En aquesta ocasió ha construit una mena de poema de ciència ficció que gira entorn de l'amor, la identitat i tot un seguit de coses que cada espectador s'ha de plantejar a si mateix i que són força difícils de compartir.

La història comença amb una noia a la qual obliguen a prendre una cuc que conté una mena de droga que la sotmet al control mental de qui li ha donat al cuc, que la manipula com si estigués hipnotitzada. El que comença com una pel·li de ci-fi, a poc a poc es converteix en una reflexió (decididament experimental) sobre la identitat i l'amor, sobre individus que perden la confiança en si mateixos i vaguen desorientats en un món que els espanta. Personalment el que més m'ha agradat d'aquest Sitges 2013.

THE BATTERY (Jeremy Gardner, 2012)

Després que s'acabi el món dos joves coneguts però no pas íntims, companys d'equip de beisbol amb formes de veure la vida molt diferents, atravessen amèrica esquivant zombies i intentant trobar-li el sentit a un dia a dia que ha perdut tot al·licient. Una història sobre l'amistat que fa servir els zombies com a decorat per posar-se en terrenys més personals.

Jeremy Gardner, actor, guionista, director i productor, ens delecta amb paisatges impressionants i una banda sonora que posa la pell de gallina. Podria ser una de les pelis indies de l'any, amb algunes escenes que aconsegueixen portar el gènere de zombies a un altre nivell, transcendint-lo sense caure en el terror o la comèdia.

BYZANTIUM (Neil Jordan, 2013)

Ja era hora que vingués el gran Neil Jordan a demostrar que per fer un drama sobre vampirs adolescents, amb càrrega romàntica i tot, no fa falta caure en l'ensucrament ni en collonades a l'estela de Crepuscle. El director de Entrevista amb el vampir torna al gènere amb una pel·lícula que t'atrapa a la butaca i et transporta gràcies a una fotografia impecable, un gran guió i una protagonista sublim. En definitiva estem davant d'una bona pel·lícula que, sense trencar-nos cap esquema, s'acosta al gènere vampiric amb una dignitat molt superior a la que estem acostumats.

FRANKENSTEIN'S ARMY (Richard Raaphorst, 2013)

Durant la segona guerra mundial un comando de soldats russos arriben a un casalot on un científic boig nazi està creant màquines de matar cosint cadàvers amb parts mecàniques. Destinada a convertir-se en pel·lícula de culte des que aparaeix el primer monstre, Frankenstein's Army té un argument extremadament previsible, però treu tant suc a la direcció artística que se't glaça la sang. Truculència extrema, un punt steampunk, un altre punt de nova carn i el ja massa habitual joc entre la càmera subjectiva i el metratge trobat, són detalls que senzillament acompanyen el que realment és extraordinari en aquest film: les criatures del doctor frankenstein, humans amb empelts mecànics capaços de causar mal rollo de veritat, d'aquell que ens agrada viure quan anem a Sitges.  

MAGIC, MAGIC (Sebastian Silva, 2013)

Una adolescent americana se'n va de vacances a chile amb la seva cosina i els amics d'aquesta. Tot just baixar de l'avió la porten a una caseta a la costa on, entre el jet lag i l'insomni, la noia comença a patir lleus trastorns que, molt gradualment, esdevenen paranoia. Un drama de terror psicològic, fotudament introspectiu i angoixant a l'estil de Repulsion d'en Polanski. Una pel·lícula extraordinària, mereixedora d'alguna cosa més que el premi a millor actriu que ha rebut la protagonista, i rodada amb un pols narratiu pausat que esclata en un final borrós d'aquells de fer-te un nus a la gola. Potser la meva gran sorpresa del festival.

CHEAP THRILLS (E.L. Katz, 2013)

Impecable des de tots els punts de vista. Dos antics amics en situacions econòmiques difícils es troben per casualitat en un bar i fan unes cerveses. Després de confessar-se les seves penes, apareix un individu excèntric que comença a oferir-los diners per fer tot allò que ell els demani. Malgrat que el desenvolupament no sorprengui, el guió es mou tan bé entre l'humor negre, el drama social i la perversió pura i dura, que quan s'acaba la peli, després d'haver rigut fins a escanyar-te, d'haver-te emportat algun que altre susto i d'haver posat unes quantes ganyotes de fàstic, no pots fer altre cosa que aixecar-te i aplaudir amb entusiasme.


THE WORLD'S END (Edgar Wright, 2013)

Dir que es tracta de la millor perl·lícula de Wright, autor de Zombies Party, pot sonar exagerat, però si la veieu em donareu la raó. Quin és el millor acudit de Zombies Party? Sens dubte el de voler anar al bar de sempre en ple apocalipsi. Doncs d'això va The World's End, d'anar al bar amb els amics, peti qui peti. Un home de quaranta anys que no ha superat l'adolescència (extraordinari Simon Pegg) decideix reunir l'antiga colla d'amics per acabar el que van deixar a mitges vint-i-cinc anys enrera: una ruta per tots els pubs del poble. Mentre intenten aconseguir aquesta fita es desencadena l'hecatombe en forma d'invasió dels ultra-cossos, i l'acció es barreja amb els xistes, la cervesa i els homenatges a les grans pel·lícules apocalíptiques. Una vegada més, Wright s'endinsa en un subgènere fantàstic per acabar-lo convertint en un autèntic festival d'humor britànic.



EL QUE NO:
Hem vist més coses, com l'últim thriller de Brad Anderson, The Call, perfectament solvent però tan previsible com comercial; l'entreteniment justet que ofereix The Colony; o Real, la darrera pel·lícula fallida del gran mestre Kiyoshi Kurosawa, que amb un parell de girs de guió a mitja de peli llença per la borda el que podia haver set una joia. També hem vist el cagarro infumable de Roman Coppola,  A Glimpse inside the mind of Charles Swann III, que malgrat tenir-ho tot a favor acaba fent una comèdia aborrida, inconexa i insubstancial que, a sobre, vol imitar descaradament en Wes Anderson.




Ramon Mas