ELS NOSTRES AMICS ELS ANIMALS

31 d'octubre de 2017

La impressió que el boc terrible (tal com s'hi va referir la Reina, sempre tan sensible amb els animals) va deixar en tots nosaltres - i també en l'estómac dels qui en vam menjar, i jo ara enyoro més que mai els porcellets cruixents o la llebre à la royale que em preparaven al Palace de Madrid... - va durar encara uns quants dies, com si de sobte ens haguéssim adonat del món tan feréstec on havíem anat a raure. 

Alguns membres de la Família (especialment la Reina, sempre un exemple de virtut i de resignació davant dels embats de la vida) s'han tombat aleshores cap als seus animals de companyia, aquells que van fer amb nosaltres el viatge des de València: els óssos panda que la Xina va regalar temps enrere a Ses Majestats i que, en l'exili, els han entaforat (pel seu bé) en l'antic pou de gel del castell, nodrits del farratge de males herbes que mengen a cor què vols les cabres de l'illa; les llames que el príncep va aplegar en totes les anades a l'Amèrica del Sud (ara més llunyana que mai) i que, bèsties dolces i manyagues com són, fan tanta companyia al fill de Ses Majestats, cada cop més entotsolat; el gosset (de raça indefinida) que la princesa va trobar un bon dia pels carrers d'Oviedo (la ciutat d'ella) i que s'ha convertit en el reflex fidel de la seva mestressa, tan inquiet i bellugadís, de vegades fatigós... 

D'altra banda, les cabres (que són els habitants naturals de l'illa) ens donen la seva llet - molt lloada per la Reina, pendent sempre dels beneficis d'una vida saludable - i fan riure molt els nens; així mateix, de peix anem molt ben servits (pels pescadors que el Rei ha contractat, ell personalment, com a amic del poble que és, tan lluny de la imatge encimbellada que els seus enemics n'han volgut donar...), no només d'orada sinó també de mussola, que és tan abundant aquí, i amb la qual el cuiner, mestre Pep, ens fa unes panades molt delicades. 

De tant en tant hi ha festa grossa: els pescadors porten cabassos plens de llagosta. 

Aleshores el príncep (malenconiós com un Hamlet qualsevol) somriu per fi. 

Jaume Rocasegura