DARLING (Mickey Keating, 2015)

Darling m'ha robat el cor. Aquesta pel·lícula de terror independent en blanc i negre, deutora del Polanski de Repulsion i El quimérico inquilino per una banda, i del Ti West d'Inkeepers per una altra, té un argument clàssic, simplificat fins a la mínima expressió i amb una elegància visual que glaça la pell. Sens dubte es tracta d'una d'aquelles propostes en les que l'escàs pressupost és inversament proporcional a l'ambició cinematogràfica, una peli que o et convenç o et repel·leix, amb una posada en escena tensa, mínima i decididament artie.

Una noia sola en un edifici on s'havien fet rituals, un procés d'endinsament en l'estranyesa, una possessió o un renaixement, un veí amb el que té alguna mena de vincle (o de trauma, o de deliri recurrent), sang a dojo, molt de contrast entre blancs i negres, flaixos, estirabots surreals, una banda sonora angoixant i un misteri que ni s'explica ni cal. Ah, i per sobre de tot, el rostre perversament angleical de Lauren Ashley Carter menjant-se la càmera. Amb el seu posat innocent i les seves ganyotes diabòliques hipnotitza a l'espectador, se l'emporta al seu malson ascèptic i victorià, clàssic i postmodern, que utilitza els mínims elements per angoixar a un espectador que roman entre fascinat i atormentat.

Partint d'un argument que no necessita ser explicat (per clàssic), Michael Keating pot desprendre's de les escenes supèrflues i portar l'horror a la seva essència, fent-se fort en una posada en escena que frega l'expressionisme, un muntatge que s'escapa de la norma i una fotografia estilosa amb ganes. Així l'horror de Darling es sent més que no pas s'entén, es palpa, pràcticament es respira, sense necessitat d'artificis argumentals ni desenvolupament de personatges. Potser per això podriem considerar  Darling com un film de terror estètic, encara que les escenes de terror siguin decididament explícites, i sanguinaries.

Encara falten uns quants mesos pel Festival de Terror de Molins, però ja s'ha anunciat la projecció de Darling, cosa que demostra, una vegada més, el bon criteri dels organitzadors d'aquest festival. 

Ramon Mas