Amb aquest títol carregat de resignació, l'any 2010 el director mexicà Jorge Michel Grau estrenava la seva òpera prima, un autèntic cop de puny sobre la taula per part del depauperat cinema mexicà. La història arrenca amb la mort en estranyes circumstàncies d'un home gran, més aviat decrèpit, que contempla uns maniquins a través del vidre d'un aparador.
Aviat sabrem que era el pare d'una família deprimida del DF, i que deixa una herència més aviat migrada als seus tres fills: la responsabilitat de tirar endavant la família, de subministrar-se aliment físic i espiritual els uns als altres. Això, que tants mals de cap portarà a la viuda i els orfes, no és altra cosa que la necessitat de dur a terme el que ells anomenen "el ritual", un sacrifici caníbal que respon a alguna mena de culte inconcret que s'insinua sense acabar-se de definir.
L'aparició des de fa dècades de cadàvers mutilats entre els sectors més empobrits de Mèxic DF(i això no és part de l'argument del film, sinó de la crua realitat), ha fet córrer una gran quantitat de rumors més o menys fonamentats sobre la pràctica de l'antropofàgia entre les classes més marginades, i en això es basa Jorge Michel Grau per crear una de les pel·lícules més crues i demolidores que hem vist en els últims anys.
La desesperació social, la brutalitat continguda i una posada en escena buida d'efectismes i carregada de veracitat cinematogràfica (a moments frega el documental) han convertit a Somos lo que hay en una pel·lícula de culte, destinada a perdurar en les filmografies dels aficionats al cinema de terror més selecte, aquell que no es limita a repetir tòpics, sinó que investiga el cantó més fosc de l'ànima humana, el de la por a saber què seriem capaços de fer per sobreviure. I si això li sumem el fet religiós, ocult i present en tot moment, ja ho tenim: una pel·lícula que s'us ficarà a dins i us pertorbarà el son durant molt de temps. I és que, amics, si això és el que som, no hi ha dubte que homo homini lupus.
La desesperació social, la brutalitat continguda i una posada en escena buida d'efectismes i carregada de veracitat cinematogràfica (a moments frega el documental) han convertit a Somos lo que hay en una pel·lícula de culte, destinada a perdurar en les filmografies dels aficionats al cinema de terror més selecte, aquell que no es limita a repetir tòpics, sinó que investiga el cantó més fosc de l'ànima humana, el de la por a saber què seriem capaços de fer per sobreviure. I si això li sumem el fet religiós, ocult i present en tot moment, ja ho tenim: una pel·lícula que s'us ficarà a dins i us pertorbarà el son durant molt de temps. I és que, amics, si això és el que som, no hi ha dubte que homo homini lupus.
I com que els nord americans no saben llegir subtitols (és un fet), l'any 2013, només tres anys després de l'original, Jim Mickle (que aquest any va despuntar a Sitges amb Cold in July) va adaptar aquesta història esfereïdora en un remake que, tot i que la crítica especialitzada no va deixar del tot malament, no m'ha vagat de mirar. I és que quan una pel·lícula funciona tan bé com la de Jorge Michel Grau, qualsevol intent de reformular-la només pot ser un fracàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada