Daughters of darkness arrenca amb una jove parella de recent casats (Stefan i Valerie) fent l'amor en un tren nocturn que els porta fins a Bèlgica, des d'on agafaran un ferri que els durà a Gran Bretanya, d'on és ell. Es registren en un esplèndid hotel d'Ostende en el que estan sols -és temporada baixa-, llevat del recepcionista i d'una misteriosa parella conformada per la Comtessa Elisabeth Bathory (el nom no és casual) i la seva jove i atractiva acompanyant, que de seguida s'obsessionen pels recent casats i enceten un joc de seducció que va enterbolint-se progressivament (al temps que ens n'adonem que una misteriosa sèrie d'assassinats està colpint la ciutat d'Ostende).
Estem davant d'un film de terror eròtic belga de baix pressupost que juga molt bé les seves cartes i aconsegueix uns resultats molt notables. Si bé és cert que té les seves limitacions, exhibeix una sèrie de punts forts tan destacats que el converteixen en un clàssic del cinema de culte europeu dels setanta. D'una banda la seva cadència hipnòtica -aconseguida, en gran part, per l'escenari d'un gran hotel en hores baixes, quasi crepuscular, i la presència majestuosa de Delphine Seyrig, l'actriu que interpreta la comtessa-, de l'altra una fotografia extraordinària (que segons el director, Harry Kümmel, juga intencionadament amb referències al cinema clàssic, a l'estètica nazi, l'expressionisme i el surrealisme), que potencia els colors primaris i les escenes nocturnes. Visualment potser podríem emparentar el refinament d'aquest film amb les millors pel·lícules de Dario Argento, però penso que Kümmel va anar encara una mica més enllà que l'italià. Al cap i a la fi, el rei del giallo molt rarament va gosar endinsar-se en el pantanós terreny de la crítica/sàtira de les costums humanes, sentint-se més còmode en la figura de l'assassí en sèrie sense personalitat o les bruixes de coloraines.
A Daughters of Darkness hi ha una certa crítica dels valors burgesos (la jove parella protagonista té un punt hippie) i de les convencions socials; un tractament de l'homosexualitat i el sadisme que va una mica -però no gaire- més enllà del "morbo" habitual en el cinema d'explotació i diàlegs intel·ligents. A més, durant la pel·lícula hi ha pinzellades d'un agraït sentit de l'humor obscur i retorçat: com quan el protagonista fa veure que truca a la seva mare anglesa -sobre el paper, una aristòcrata estirada- per avisar-la que s'acaba de casar amb una plebea mentre en realitat està parlant amb un vell homosexual de tics classistes i molt amanerat, sense que s'expliqui massa bé la naturalesa d'aquella relació. O com quan apareix el vell policia, ja jubilat, obsessionat amb la persona de la Comtessa Bathory però completament inoperant...
En definitiva, una molt grata sorpresa, recomenada per aquells a qui els agradi el cinema fantàstic europeu amb vocació artística.
PG
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada