La venus d'Illa és un d'aquells petits grans clàssics de la literatura fantàstica que van proliferar durant el romanticisme tardà, sobretot a Alemanya i Anglaterra, però també a França. Ambientat al poblet rossellonès d'Illa, el relat està narrat per un jove arqueòleg parisenc que viatja fins a l'esmentada vila de la Catalunya nord per visitar al senyor Peyrehorade, també afeccionat a les antiguitats, perquè li mostri els monuments històrics de la zona.
La casualitat vol que tot just uns dies abans de la seva arribada, el senyor Peyrehorade hagi trobat una estàtua de bronze enterrada a les seves terres, una respresentació de la Venus Púdica anterior a l'arribada del cristianisme. Tot plegat, la visita i la troballa, coincideix amb els preparatius del casament d'Alfons de Peyrehorade, el fill de l'amfitrió.
Com no podia ser d'altra manera, la venus desperta una profunda atracció en el seu descobridor, alhora que un respecte ancestral (gairebé temor) en els vilatans. Tanmateix, serà el futur nuvi qui establirà un enllaç més terrible amb l'estàtua. A La venus d'Illa l'element sobrenatural és encarat sense subterfugis ni insinuacions, amb una literalitat especialment moderna per tractar-se una obra de la primera meitat del XIX. A més l'estil de Mérimée és singularment precís, posa èmfasi en certs detalls que li serveixen per donar més entitat a una narració que es fa forta en el realisme costumista, però que el transcendeix per endinsar-nos de ple en l'horror sobrenatural.
L'edició catalana, publicada l'any 1986 per l'editorial Laertes a la imprescindible col·lecció L'Arcà, conté un pròleg interessantíssim d'en Julià Guillamón, que també n'és el traductor. A més inclou el relat Il viccolo di Madama Lucrezia, un conte romàntic ple de misteri que converteix al lector en una mena de funambulista, fent equilibris entre la realitat més mundana i el seu revers fantàstic.
R.M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada