SALT EN EL TEMPS (Kurt Vonnegut 1997)

    

   Vaig a fer-me un petit regal de reis. Parlaré de Kurt Vonnegut. És el meu escriptor preferit. Un home que em cau tant bé que en més d’una ocasió hi he fet cerveses en somnis –un cop fins i tot vam menjar unes gambes.

   D’ençà de la seva mort, l’editorial sexto piso s’ha dedicat a publicar relats inèdits que l’autor tenia tancats en un calaix des dels 50’s, i que mai no va voler rescatar. Són de jove aprenent, i tenen poc o gens l’estil del mestre. Em fa por que la gent el descobreixi a través d’aquestes llibres de relats i no arribi mai a atorgar-li el respecte que es mereix, per això –i perquè em ve molt de gust– he decidit ressenyar i reivindicar algunes de les seves novel·les.

  Avui toca Salt en el temps. Quan la va publicar, l’any 1997, va decidir que seria la seva darrera obra de ficció, i així va ser. 
  L’argument és exquisit. L’any 2001 l’univers deixa d’expandir-se i comença a contraure’s, això fa que el món retrocedeixi deu anys en el temps. Deu anys que els habitants del planeta hauran de tornar a viure sense poder canviar res del que havien fet, o sigui, que tan sols s’observaran a si mateixos des de dins revivint tota una dècada. Tornaran a viure els moments bons i dolents sense poder intervenir-hi, atrapats dins la pròpia vida sense tenir-hi res a pelar.

   Deu anys amb el pilot automàtic posat que faran que la gent es relaxi i deixi d’exercir la força de voluntat. La vida es converteix en un simple deixar fer. Però passat aquest lapse de temps, quan s’arriba de nou al present, a l’instant  precís en que el temps havia saltat enrera, la humanitat sencera ha d’agafar el volant per tornar a controlar les seves pròpies accions. El problema és que està tant acostumada a viure sense haver de fer res, que el món es col·lapsa en una mena d’hecatombe absurda. Accidents de cotxe, gent caient per les escales, fàbriques que exploten, etc...

   Enmig d’aquest desgavell ja sabeu el que hi ha: cinisme, crítica despiatada al capitalisme, a la televisió, al racisme i al comportament humà en general, tot plegat relatat amb frescura i molt sentit de l’humor.

  Per tots aquells que ja sou lectors habituals –millor dir-ne amics– de Kurt Vonnegut, afegir que Kilgore Trout torna a tenir el protagonisme que es mereix, amb un paper emotiu digne de l’última novel·la del seu creador -mai no he tingut clar qui és l’alter ego de qui- i que, a més, hi apareix Hitler jugant al Bingo.   




Ramon Mas