A PORTA TANCADA (Jean-Paul Sartre, 1944)

   A porta tancada forma part del s’ha anomenat teatre de l’absurd, una corrent que des de Les Males Herbes sempre hem reivindicat com un dels plantejaments més interessants que ha aportat el segle XX pel que fa a literatura fonamentada en la imaginació. En aquesta peça -clau per entendre el pensament de Sartre- tres personatges es troben en una habitació tancada, no saben perquè hi són ni tenen cap possibilitat de sortir-ne. Així doncs, com en si es tractés d’un capítol de La dimensió desconeguda, els tres personatges intentaran conviure amb una situació que no comprenen, plantejant-se la possibilitat d’haver mort, i repassant els actes més vils que han comès al llarg de les seves vides per justificar que estiguin tancats en aquella habitació que, de ben segur, no és el cel.

   Estar tancats indefinidament, sense gana, ni son, ni noció del temps, podria ser la condemna ideada pel gran Mefistòfeles; però a mida que l’obra avança i els personatges es van coneixent els uns als altres, descobreixen que es menyspreen profundament. Les ganes de fugir augmenten, però ja no es tracta d'escapar-se de la reclusió sinó de la companyia; tanmateix això és impossible, i la seva relació emmalalteix fins al punt que la presència dels altres esdevé molt més irritant que el fet d’estar allà tancats.

   No us he xafat la trama, perquè es tracta d’una obra estàtica, on les perles –a part del diamant que suposa el plantejament– es deixen caure en els diàlegs. No hi ha zombies a l’altre cantó de la porta, ni un virus maligne que s’escampa, en aquesta ocasió l'enemic del qual volem fugir és a dins, i s’assembla terriblement a nosaltres mateixos.

   Una obra mestra, sens dubte. Un d’aquells llibres tan grans que després de llegir-los no saps on agafar-te.

Ramon Mas