LA DÉCIMA VÍCTIMA (Robert Sheckley, 1966)

En un futur proper la humanitat haurà trobat una manera d’evitar les guerres. No us penseu pas que això consisteixi en eliminar els nostres impulsos agressius, sinó en convertir-los en espectacle. En aquest món els homes i les dones que tinguin ganes de matar, podran apuntar-se a una competició anomenada La Caça, on cadascú haurà de fer ara de víctima ara de caçador, fins a deu vegades alternativament, i, si aconsegueix sobreviure, se l’omplirà d’honors socials. Convertint la violència en espectacle tothom hi surt guanyant: els canals de televisió, els fabricants d’armes, els psicòpates sense carisma, i fins i tot els ciutadans no agressius, ja que es deslliuren de la possibilitat de veure’s atrapats en una guerra a la qual no volen participar.

Aquesta novel·la és una versió llarga d'un relat del mateix autor anomenat La setena víctima.  Sheckley va decidir convertir-lo en novel·la després que Elio Petri en fes una exitosa adaptació cinematogràfica protagonitzada per Marcello Mastroianni. A la novel·la, Sheckley se’n fot sense manies de l’explotació comercial dels instints humans, anticipant-se extraordinàriament a l’aparició dels reality shows. Tot i així, la seva crítica més despiatada és contra el matrimoni. 
Des de bon començament La décima víctima ens enganxa amb els mecanismes propis del gènere policíac, però més endavant ens desconcerta amb les fugides d’estudi pròpies d’un borratxo explicant una anècdota a la barra d’un bar. La novel·la es llegeix sola, i el final és –a més d’inversemblant– de traca i mocador.     

Robert Sheckley va ser un dels millors escriptors satírics dels anys seixanta. Conegut sobretot per Els viatges de Joenes, i admirat pel venerable Yasutaka Tsutsui, aquest gamberro irredimible va portar la ciència ficció al camp de la rialla maliciosa, passant per la picota les ensenyances dels grans clàssics de la sàtira fantàstica fins a convertir-los en novel·les pulp, trepidants i delirants a parts iguales, i sempre carregades de mala llet i crítica social.






Ramon Mas