EL GOS UDOLÀ A LA MORT (Ferran Canyameres, 1958)

Ferran Canyameres és un d'aquells escriptors catalans de posguerra dels que ningú es recorda. Això ens semblaria inexplicable si no fos perquè, com ell, n'hi ha dotzenes. Va escriure de tot: sàtira periodística, teatre, novel·letes populars amb pseudònim, obres biogràfiques sobre la guerra i l'exili, assaigs sobre art, i fins i tot, va traduir algunes novel·les de Simenon o Els Paradisos Artificials de Baudelaire. Tot plegat demostrant un talent fora del comú en un país tant esquifit (en tots els sentits) com el nostre. 

El que volem reivindicar, però, és una de les seves escasses incursions en la literatura fantàstica. Redactada des de l'exili, El gos udolà a la mort és una novel·la molt breu, o més ben dit un relat llarg, que va guanyar el premi de narració Joan Santamaria l'any 1958. El text tracta d'un cas real ocorregut a Terrassa (localitat d'on Canyameres era fill), i en una primera versió duia com a títol El cas Batllori. Explica la història de l'Andreu Batllori, un noi amb poders sobrenaturals a qui el seu pare acompanya al Montseny per aprendre l'ofici de "sanador" de la mà d'un vell místic. Quan el noi torna al poble es considera a si mateix un enviat de déu, de manera que fa servir el seu do per ajudar als més necessitats. Obre una consulta a casa els seus pares i atén gratuïtament a tots els que ho necessitin, donant prioritat als   que no tenen diners per pagar-se un metge convencional. Aviat la fama del noi s'estén per tota la província i els malalts fan cua al voltant de casa seva. Això, evidentment, no agrada gens als metges professionals, que s'alien per pressionar a l'ajuntament al·legant que el noi no té llicència per exercir. 

El relat ve a ser això. En veritat, creure en els poders del jove "sanador" és una decisió de cadascun dels lectors, ja que Canyameres no perd el temps intentant demostrar o desmentir la naturalesa dels miracles, sinó que es limita a exposar els fets d'una manera emotiva i gairebé tràgica, per mesclar-los amb un fervor religiós que es mou entre la ironia més fina i la devoció més honesta.

Un llibret esplèndid sense cap mena de dubte, i una altra rara avis per la qual l'oficialisme predominant en la literatura catalana actual no tingut ni un mot.


Ramon Mas