BASURAS (Carlos Edmundo de Ory, 1973)

Ja sigui per la poca repercussió popular de les seves creacions, o per la seva presència a les avantguardes de la postguerra (espanyola), Carlos Edmundo de Ory (1923-2010) sovint ha estat qualificat de “poeta maleït”. Una mica com passa amb els també maleïts Leopoldo Panero o Frederic Pella, la seva prosa és moderna i encara vigent, però de vegades una mica farragosa per culpa de la seva voluntat manifesta de transgredir.

Un bon exemple d'això n'és Basuras, una antologia dels seus relats escrits entre 1945 i 1973. En quasi tots s'hi aprecia un esperit renovador i les ganes d'anar sempre més enllà, encara que, malauradament, amb això no sempre n'hi ha prou per construir un bon conte.

De tot el recull, jo en salvaria només dos: Jose, en el camposanto i El predicador. Tots dos tenen una clara vocació fantàstica que, a més a més, no exclou l'experimentació formal. En el primer seguim a Jose en la seva visita al cementiri per dipositar un gessamí a la tomba del seu pare. A mitja pregària sent la veu del seu progenitor, demanant-li per favor que es canviï per ell per acabar d'enllestir uns encàrrecs que va deixar-se a mitges al món dels vius. Jose accedeix, i queda atrapat sota terra a l'espera que el seu pare torni. Quan aquest ho fa, Jose ja no respondrà. Mai més ho farà.

El predicador ens transporta a l'èxtasi d'una secta de fanàtics que decideix immolar-se. El seu líder els dirigeix i explica com fer-ho: a camp obert, armats amb pics i pales, aniran cavant forats i colgant-se vius els uns als altres. Finalment, quan el predicador enterra el darrer dels seus seguidors, “se aleja de allí, con paso lento”.

Pere Grament

JAN SVANKMAJER (PRAGA 1934)

Des de Les Males Herbes volem retre un petit homenatge a Jan Svankmajer. L'artista Txec que des de fa dècades s'ha erigit en el mestre indiscutible del Stop-Motion, i l'home que va elevar els dibuixos de plastilina a la categoria d'art. Aquest geni de l'animació (també escultor, artista gràfic i poeta surrealista) va presentar en el passat festival de sitges el que, segons ell, serà el seu últim llargmetratge -més per qüestions econòmiques que creatives- titulat "Sobrevivir a la vida", una curiosa comèdia psicoanalítica que, tot i tenir actors de carn i os, està rodada amb la tècnica de Stop-motion (això és: frame a frame).

Svankmajer ha dirigit sis llargmetratges, entre ells una versió de l'Alicia de Carroll i una altra del Faust; però la part més coneguda de la seva obra encara són un bon grapat de curtmetratges sorprenents i imaginatius (incloent un parell d'adaptacions de Poe) que destil·len un llenguatge molt personal. Petites obres mestres cinematogràfiques que beuen del surrealisme i alhora estan carregades d'idees i reflexions sobre la naturalesa humana. L'animació es converteix en el vehicle ideal per expressar el rebuscat món interior d'aquest Txec genial, i per mostrar-nos els malsons més bells i els divertiments més angoixants.

Aqui teniu tres dels seus curtmetratges més emblemàtics: "Diàleg Apassionat","Foscor/Llum/Foscor", i   "Menjar" (aquest darrer dividit en dues parts). 

R.M.

JAPONESOS COM UN LLUM

 

Suehiro Maruo és un artista manga d'una llarga i reconeguda trajectòria subterrània al Japó, que darrerament comença a estendre's també a la resta del món. Els seus còmics són pertorbadors, perquè il·lustren amb preciosisme un seguit d'obsessions malsanes que preferiríem no veure. Per les seves pàgines hi desfila una caterva de personatge deformats i monstruosos, d'assassins depravats i mutiladors que posa els pèls de punta. 

A Lunatic Lover's (1997) hi trobem una mica de tot això i més. Històries de fantasmes, ferides de la 2ª Guerra Mundial que no acaben de cicatritzar i perversions sexuals de tota classe acaben per composar un quadre difícil de definir, i encara més d'explicar. Perquè les històries de Maruo no tenen un fil conductor clar i estan construïdes com un malson, que no se sap on comença ni tampoc com ha d'acabar.

Pere Grament

EL CAVALLER INEXISTENT (Italo Calvino, 1959)

És estrany que encara no haguéssim parlat mai d’Italo Calvino; un escriptor excepcional que va tocar tota mena d’estils literaris sense que per això la seva obra deixés de tenir una certa coherència com a conjunt. Sovint comparat amb Borges, tan per la impressionant erudició que traspua de les seves novel•les com pel talent a l’hora d'inventar faules filosòfiques, l’italià és un d’aquells autors colossals que han deixat darrera seu una obra digna d’estudi.
El cavaller inexistent és, en veritat, part d’una trilogia que el mateix Calvino va anomenar “Els nostres avantpassats”, i que es completa amb El baró rampant i el Vescompte Migpartit. Tot i així, són tres novel•les autònomes que l’únic que tenen en comú és una certa manera d’entendre la literatura.
El protagonista d’aquest llibre, Agilulf Em Bertrandí dels Guildiverns i dels Altres de Corbentraz i Sura, cavaller de Selímpia Citerior i Fes, té un problema força greu, i és que, malgrat ser un soldat aplicat i ple de força de voluntat, sota la seva armadura no hi ha res. Exacte! Aguilulf no existeix! És una armadura buida! Per aquest motiu s'obsesiona en demostrar la seva vàlua com a cavaller, fins al punt de convertir-se en la disciplina militar personificada. Així descobrim que el codi d’honor cavalleresc és la seva única àncora al món físic, ja que és través del compliment de les normes i l’acatament de les ordres quan aconsegueix concretar-se com a individu i seguir habitant entre els éssers existents.
Com gairebé tots els de Calvino, El cavaller inexistent és un llibre amb trampa. Darrera una lectura superficial on tot semblen meres aventures i acudits, s’amaga una obra al•legòrica i simbòlica que ens proposa una sèrie de reflexions ontològiques molt interessants.

Ramon Mas

DECÀLEG CONTRA LA FANTASIA HEROICA

 Hi ha una sèrie de tics en allò que s’anomena literatura de “fantasia” que ens provoquen nàusees. Nosaltres reivindiquem la bona literatura fantàstica i la ciència ficció, i per això mateix ens volem desmarcar clarament de la fantasia èpica. 

  Aquí teniu una llista amb els 10 trets característics de la literatura de la fantasia heroica que ens fan més ràbia:

1-     La iconografia Heavy Metal. Espases en flames, melenes al vent...

2-     Sobrecobertes amb relleu i purpurina. És que fa falta estimular el tacte del lector? Algú es pot prendre seriosament res que estigui cobert de purpurina?

3-     El escriptors que s’il·lustren els seus propis llibres. Què s’han cregut? genis del renaixement? És millor fer malament una sola cosa que fer-ne malament dues. 

4-     La invenció d’idiomes impronunciables per l’aparell fonador humà. Aquesta és la part "teòrica" de la fantasia èpica, però no ens enganyem, no costa gaire esdevenir filòleg d’un idioma que no es pot parlar.

5-     Tendències monàrquiques absolutistes.Són més creïbles els unicorns alats que treuen foc per les orelles que els reis heroics i bondadosos.

6-     La màgia com a recurs per salvar les incoherències argumentals. Així qualsevol escriu!

7-     Els mags (o mentors de qualsevol mena) que ensenyen auto-ajuda encoberta. Doctrines pseudo-orientalistes orintentades a la caça de dracs.

8-     El romanticisme asexuat. El herois salven les princeses de tota mena d'amenaces, però no hi ha manera que se les follin. Ensenyen molta carn però no la disfruten!

9-     Els medievalismes passats de rosca. Edats mitjanes a d’altres planetes i tota l’estètica Másters del Universo que això comporta.

10- Les pretencions mitològiques. Fan un poti poti indecent barrejant sense ordre ni concert tota mena de mitologies; a més estan convençuts que segueixen la tradició de L'odissea i es comparen amb Homer.

11- Omple'l tu mateix .........................................................................................

LMH CREW

LA VEU DE L'AMO

Hi ha qui crea una família, planta un arbre o escala posicions dins l'empresa: els editors de Les Males Herbes fem El fusell de Charlton Heston. Pels qui no siguin seguidors habituals d'aquest blog, El fusell de Charlton Heston és una secció del programa de ràdio dedicat al fantàstic i ciència-ficció Tercera Fundació (que s'emet a Sants 3 Ràdio, Ràdio PICA i Ràdio 90 d'Olot). Nosaltres garlem de "les pel·lícules que t'hauràs de mirar tot sol".

En el darrer programa vam desbarrar al voltant de les pel·lícules Monsters, Hereafter (Más allá de la vida), Altered States i Quién puede matar a un niño? Sí, aquest cop vam escollir films força convencionals: el que no ho són tant són els nostres comentaris.

Feu clic aquí per descarregar-vos el programa.

TRIANGLE (Christopher Smith 2009)

En els darrers anys els viatges en el temps en el cinema han patit una curiosa mutació. Si aquest tipus de viatges sempre solien servir per anar a altres èpoques, ja fossin passades o futures, últimament sembla que el cine de salts temporals es centra més en mostrar-nos bucles on les situacions es repeteixen, el protagonista es troba a si mateix i la paradoxa espai-temporal és la clau de la historia. Potser la pel·lícula que més va sorprendre en aquest sentit va ser Primer, un incomprensible trencaclosques que va guanyar el gran premi del jurat al festival de Sundance l'any 2004; però la millor pel·lícula d'aquesta fornada és indubtablement Los Cronocrimenes del brillant Nacho Vigalondo. De fet la pel·lícula de la que us vull parlar està molt influenciada per aquesta, però s'atreveix anar més enllà i portar el loop temporal a uns extrems inimaginables.

   A Triangle sis joves atractius s'embarquen en un veler per passar un cap de setmana. Un cop a alta mar el vent deixa de bufar i una estranya tempesta els fa volcar. Al cap de poc troben un immens vaixell que sura a la deriva i s'hi enfilen creient-se salvats. El vaixell, però, està buit, o si més no això sembla.
   La pel·lícula dibuixa un una mena d'espiral invers que es va movent de dins cap a fora, i malgrat ser complicat, si es para atenció i no es perd la paciència, és possible observar com totes les peces van encaixant. És una d'aquelles pelis que tenen tota  la intenció de fer-te parar boig, a l'estil de The Game o Memento. Triangle, però, és molt més especial, i ofereix una visió dels salts en el temps original i delirant que recorda més a El experimento Filadelfia o a Los cronocrimenes.
La història es mou entre el malson i la ciència ficció, i la direcció és més que correcte. Christopher Smith aconsegueix alguns moments molt pertorbadors que mostren punts de vista fins ara inèdits sobre els loops temporals...
   A més, és d'aquelles pelis que no s'acaben mai, i que després del visionat segueixen creixent dins teu, com si tot aquell deliri se t'hagués encomanat.

cliqueu sobre la imatge per descarregar-la des de fileserve:

Ramon Mas

PREMI OVELLES ELÈCTRIQUES

S'acaben de fer públics els finalistes del 3r Premi Ovelles Elèctriques de relats de ciència-ficció, fantasia i terror, i ens n'enorgullim d'enunciar que dos dels finalistes en la categoria de millor relat en català són col·laboradors de Les Males Herbes.

Des d'aquí els felicitem i els desitjem molta sort en el veredicte final, que es dictaminarà el proper 10 d'abril.

KILGORE TROUT EXISTEIX !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Kilgore Trout és l’home. Aquest vell xaruc i rondinaire, arxivador d’ofici i escriptor de ciència ficció de modus vivendi, ja fa temps que ha traspassat les fronteres de la ficció on va néixer.

   La seva primera aparició en públic data de 1965, quan va fer de secundari a la novel·la de Kurt Vonnegut  God Bless you, Mr. Rosewater. En un principi es tractava d’un personatge inspirat en el magnífic escriptor pulp Theodore Sturgeon, però de seguida es va convertir en l’alter ego de l’oncle Vonnegut, que  a partir de llavors el faria aparèixer en la majoria de les seves novel·les. Vonnegut utilitzava el personatge de Trout per deixar córrer la seva imaginació desbordant i, alhora, homenatjar tots aquells escriptors de ciència ficció que omplien els pulps dels 40’s i 50’s. Els arguments de les histories de Kilgore Trout s’esmenten a les novel·les de Vonnegut en un parell de paràgrafs, i serveixen per fer reflexionar (a través de criatures estranyíssimes i planetes remots) sobre l’absurditat del comportament humà.

   Vonnegut atribuia 117 novel·les i uns 2000 relats breus al mestre Trout, tots publicats en revistes de moral dubtosa o editorials que havien desaparegut al cap de poc temps. Amb els anys aquest entranyable personatge de ficció va anar adquirint més i més importància dins l’obra del seu creador, fins al punt que en la novel·la Salt en el temps, conscient que aquella seria la seva darrera obra de ficció, Kurt Vonnegut va fer morir el senyor Trout, que, paral·lelament, llançava la seva darrera obra a les escombraries a mida que l’anava escrivint. Era l’any 2001. Tot i així, en un article publicat poc abans de morir, Vonnegut asegurava que Kilgore Trout s’havia suicidat el 15 d’octube del 2004 a Cohoes; al seu epitafi es pot llegir:  “La vida no és manera de tractar un animal”.

  Poques vegades en la historia de la literatura un personatge ha tingut una entitat tan palpable com en el cas de Kilgore Trout. Perquè us en feu una idea, l’any 2006, en un local d’assaig a Oiartzun, al país basc, em vaig trobar una obra firmada per ell. “No pot ser” vaig pensar “això de trobar-se obres de Trout en llocs remots només els hi passa als personatges de les novel·les d’en Vonnegut... Kilgore Trout no existeix... i si...?”. La cosa em va afectar profundament, sobretot tenint en compte que en aquella època estava devorant les 14 novel·les de Vonnegut com si m’hi anés la vida. Evidentment a través de l’innoble art de la persuasió em vaig fer amb aquella còpia del llibre. Es deia Venus en la concha, i era el llibre de Trout que Vonnegut mencionava a God Bless You, Mr Rosewater.

   Després d’investigar una mica vaig descobrir que el famós autor de ciència ficció Phillip J. Farmer havia escrit el llibre basant-se en l’argument que Vonnegut resumia en la seva novel·la; i que havia arribat a les llibreries atribuït a Kilgore Trout, deixant estupefacte a tothom, inclòs el mateix Vonnegut.

L'edició castellana del llibre la va editar Brugera en un d'aquells esplèndids volums on traduïa els millors relats del Fantasy and Science Fiction Magazine.

 Per cert, la novel·la és una merda, es nota que l'ha escirt Phillip J. Farmer, ja que si fos original de Kilgore Trout seria, com a mínim, tan bona com les de Kurt Vonnegut. 

Ramon Mas

AHIR, L'ANY 2000

 

Jacques Sadoul és un autor francès, conegut entre altres per haver escrit la molt recomanable Història de la ciència-ficció moderna (1973). Malgrat que els seus criteris sovint siguin qüestionables, se li ha de reconèixer la capacitat de traçar el desenvolupament del gènere amb més o menys claredat durant el darrer segle. I de fer-ho amb amenitat!

És també responsable d'una antologia d'il·lustracions publicades a les revistes fantàstiques dels anys 30 anomenat Hier, l'an 2000 (1973). Algunes són molt belles, d'altres aterradores: us n'he seleccionat quatre, que acompanyen aquesta entrada.

Pere Grament

PRIMER NÚMERO A LA XARXA

Com que ja no ens en queden exemplars de paper, el pengem al bloc perquè els desafortunats que no van ser a temps de comprar-lo puguin llegir-lo.

El teniu a continuació. Que aprofiti!

TOPÒNIMS IMPOSSIBLES

Sembla un broma, un decorat fictici per que els graciosos hi aturin el cotxe per fer-s'hi una foto.

Però no: el poble existeix!

Per algun motiu que desconec però sospito, els seus habitants no tenen gentilici i es fan dir "d'Ultramort". 

Remenant una mica en la història del municipi, m'he trobat amb que el nom actual no és, ni de bon tros, el més sinistre (una de les accepcions d'"ultra" és "més enllà; a l'altra banda". La de "mort" la coneixeu segur). A l'Edat Mitjana la vil·la apareix documentada en llatí com Vulturis mortuii, que, si fa no fa podria traduir-se per "voltor de la mort". 

Als qui busquin un subterfugi literari per l'entrada d'avui, recordar-los que el poeta Jaime Gil de Biedma va residir a Ultramort durants els darrers anys de la seva vida.

Pere Grament

CÓMO CAZA UN DROMEDARIO

En alguna ocasió se m'ha acusat de no llegir autors actuals.

És cert, ho reconec. Tinc predilecció pels autors enterrats o, en el seu defecte, decrèpits i a punt de morir.

Tinc els meus motius: el pas del temps és el millor jutge i, amb els anys, cada llibre acaba caient pel seu propi pes a la divisió que li pertoca. Independentment de modes i estratègies comercials. És per això que, com que no hi ha temps per perdre, m'estimo més llegir els autors que ja sé que seran bons.

Una excepció a aquesta norma la conforma el gracienc Víctor Nubla. És contemporani, és català, i, abans que res, un gran escriptor. Llegint el micro-relat que en transcric a continuació podrem gaudir de dues de les seves virtuts: la concisió i un fi sentit de l'humor. Que aprofiti!

PG

*

CÓMO CAZA UN DROMEDARIO

El dromedario come una vez al año y dedica el resto de éste a planificar la caza del próximo individuo que le servirá de alimento. El dromedario es calculador, paciente, muy buen observador. Establece controles para averiguar los movimientos de su víctima. Estudia los trayectos, determina la frecuencia de oportunidades... y deja pasar el tiempo, hasta que le aprieta el hambre.

Lleva trescientos días masticando paja y hierbas secas, lo cual es bueno para estimular la secreción de los jugos gástricos, imprescindibles para una digestión de un año, pero tremendamente aburrido.

Y cuando el dromedario siente la llamada del verdadero apetito, debe burlar el control de sus dueños, escapar de noche, dejar la caravana por unas horas, asestar el golpe, zampar a toda prisa, revolcarse en un arroyo para limpiar la sangre y regresar, con su joroba bien llena de carne, a aparentar de nuevo una monótona vida vegetariana.

La parte por el todo, Víctor Nubla, Biblioteca para misántropos, 2008 

Sessió doble de CURTS

THE BLACK HOLE (Philip Sansom i Olly Williams, 2008)

Senzill, breu i fantàstic: podria ser un conte d'en Pere Calders.

BRUTAL RELAX (Cardona, Dengrá i Muñoz, 2010)

Una bona dosi de sang i fetge, plantofades Bud Spencer, monstres marins i un sentit de l'humor força caspós s'ajunten en aquest curt de Gore-Tipical-Spanish sorprenentment ben fet. Va guanyar el premi a millor curt nacional a la setmana fantàstica de Donosti.

10 ARGUMENTS QUE NO FALLEN MAI

En això de la ciència ficció hi ha una colla d’arguments que s’han utilitzat fins la sacietat, plantejaments trillats que malgrat això sempre ens fan gaudir com el primer cop. No importa lo mal portats a la pràctica que estiguin, si tracten algun d'aquests temes són obres collonudes. Després de llegir o visionar qualsevol   d'aquestes històries infal·libles no podem evitar pensar que l’originalitat està sobrevalorada.

        Aquí teniu una llista amb els 10 recursos argumentals que mai ens cansarem de devorar:

1-      Viatges en el temps. Tots ens van bé: físics o mentals, amb màquina o sense, al passat o al futur, canviant d’època o atrapats en un bucle.

2-       Monstre descontrolat amenaça amb destruir la civilització. Tan li fa si el monstre en qüestió és d’origen prehistòric o post nuclear,  mentre sigui molt gran i aixafi edificis.

3-       Home talentós i psicològicament inestable (normalment anomenat doctor-algunacosa) es sent infravalorat i li entren ganes de dominar el món.

4-        Robots (o màquines) que es revolten contra la humanitat. No falla mai.

5-         Hecatombe i resistència d’uns pocs supervivents en un món post apocalíptic.

6-      Invasió extraterrestre. Poden ser llimacs, homenets verds, cervells levitadors, bròquils espacials o gasos super-intel·ligents, l’important és que ens vulguin conquerir.

7-      Experiment militar amb finalitats poc clares i èxit improbable. Si el laboratori està ubicat als afores d’algun poble deixat de la mà de Déu millor.

8-         Societats “futures” on polítics megalòmans sotmeten a la població.

9-         Nivells de realitat enfundats un dins l’altre com en un joc de nines russes.

10-    Qualsevol llibre o pel·lícula que acabi amb un personatge dient “ja us havia avisat...” 

     

ELS CONFERENCIANTS

La nostra valoració de la xerrada de divendres 11 de març a la UIB és molt positiva: l'assistència va ser considerable (al voltant d'un centenar de persones), l'organització excel·lent i la taula rodona final prou interessant.

L'acte va celebrar-se a la sala d'actes de la Facultat d'Informàtica, escenari ja de per si futurista, amb molts estudiants enganxats al seu ordinador portàtil i una inquietant computadora gegant rebent als visitants des del rebedor. Es tracta d'un giny de la mida d'una rentadora, allotjada dins una vitrina, de colors vius i segurament supervivent dels anys de la Prehistòria Informàtica (1960-1970 dC). Allà al mig fa la impressió d'un Hal 9000 amatent, condescendent amb les noves modes i maneres de fer dels universitaris illencs. 

La taula rodona posterior va ser entretinguda: a més de nosaltres, van participar-hi també Joan Miquel Morey, responsable comercial de Norma Còmics Mallorca; Joana Pol, editora i escriptora, directora de Mallorca Fantàstica, i Tomeu Pinya, guionista i autor de còmic. 

EL VEL ALÇAT (George Eliot/Marian Evans 1859)

   George Eliot és el pseudònim amb que l’escriptora Marian Evans va firmar les seves novel·les, algunes de les quals, com Silas Marner o Middlemarch són autèntics clàssics de la literatura realista del segle XIX.

   El vel alçat, però, és l’única obra de George Eliot que podríem considerar de terror, ja que s’endinsa en el món dels fenòmens paranormals a través d’un protagonista clarivident que té visions sobre el seu propi futur i, a més, percep –a pesar seu- els pensaments dels qui l’envolten. Tanmateix Eliot no perd la capacitat d’introspecció psicològica ni el gust per les relacions turbulentes tan habitual en les novel·les de l’època victoriana. Per fer-se una idea de la trama d’aquest llibre insòlit, caldria imaginar algun punt de confluència entre Stendhal i Edgar Allan Poe, dos autors molt menys distants del que sembla.

   L’obra és colpidora, i des de bon principi arrossega el lector cap a un món interior estrany i rebuscat, gairebé dolorós, al qual només una ploma excepcional pot donar una versemblança capaç d'arrissar-te els pels del clatell, i alhora incloure-hi reflexions filosòfiques concises i brillants. El vel alçat comença amb el protagonista assumint la predicció de la seva pròpia mort, a la qual esperarà assossegadament mentre ens anirà explicant com les visions han prefixat la seva vida i l'han guiat cap a la desesperació, fent, d’allò que més anhelava, el seu pitjor malson. 

   

Ramon Mas

PONÈNCIA SOBRE LA SCI-FI D'ENTREGUERRES A LA UIB

Aquest divendres els editors de Les Males Herbes estarem a Palma de Mallorca per participar en un cicle de conferències organitzat per la Universitat de les Illes Balears sota el lema “Ficcions científiques i fantàstiques. Reflexions multidisciplinars sobre els móns alternatius”.

En el marc d’aquest cicle han tingut lloc un sèrie de conferències que aborden la situació actual de la literatura fantàstica en les seves diferents vessants, i reflexionen sobre el valor i les possibilitats de la ciència ficció.

La nostra ponència l'hem titulat “Karel Capek i les revistes pulp nordamericanes, dues visions del fantàstic d’entreguerres”, i repassarem un dels moments claus per la cristal•lització de la ciència ficció moderna: el periode que va del final de la primera guerra mundial a l’esclat de la segona. Per una banda parlarem de com la literatura pulp evoluciona de les aventures a la ciència ficció, anticipant l’era daurada del gènere als Estats Units; i per l’altra ens acostarem a la sci-fi europea, més literària i avantguardista, centrant-nos en la figura de Karel Capek i el concepte de pre-distopia.

Tot seguit participarem en una taula rodona anomenada “Publicar: fantasia o ciència ficció?” amb vària gent del món editorial balear.

Si hi ha algun lector de Ses Males Herbes a Mallorca, que no dubti en venir a saludar-nos, estarem encantats de conèixer-lo i, si s’escau, de compartir-hi unes cerveses.

EL GRAN GERMÀ ESTÀ A L'AGUAIT

 

Fa temps vam comentar la polèmica ridícula que van encetar els tertulians de Cuatro contra la persona d'Àngel Sala, director del Festival de Sitges, per la projecció d'A Serbian Film. En aquell moment, vam creure que tot plegat havia quedat tan sols en una demostració -una més de la llarga llista- de la falta de rigor periodístic, desconeixement generalitzat i sentit comú a que ens tenen acostumats els creadors d'opinió d'aquest país. Innocents, vam voler creure que ells havien fet el ridícul, deixant retratada la seva incompetència i imbecilitat. Però no.

La seva causa ha prosperat, i ara el senyor Sala ha estat imputat judicialment per "exhibició de pornografia infantil". 

Hi ha tants extrems repugnants, en aquesta caça de bruixes! Fins el punt que recorda la també recent campanya de desprestigi i desinformació orquestrada contra el director de cinema Nacho Vigalondo.

Afortunadament, no tothom ha perdut el cap. A continuació reproduïm la Carta de suport signada pels Festivals de cinema espanyols:

Els qui firmem aquesta carta, directors de festivals cinematogràfics espanyols, volem deixar constància, davant la filtració a la premsa publicada el passat cap de setmana, de la nostra estranyesa per l’actuació judicial contra Ángel Sala, director del SITGES Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, per haver inclòs a la programació de 2010 del citat esdeveniment, en projeccions només per a adults, la pel·lícula A Serbian Film, en la que es pretén veure continguts violents, pornogràfics i contraris als drets de la infància.

Més enllà de l’estranyesa davant del fet de fer recaure la responsabilitat en un programador cultural, i no en els teòrics responsables de tals continguts (en tot cas, el director i els productors), volem recordar, a més del nostre suport a Ángel Sala, que el film s’ha vist, des del darrer any, en certàmens de ciutats com Brusel·les, Montreal, Londres, Oporto, Austin, San Francisco, Toronto, Sofia, Hamburg, Helsinki, Puchon (Corea del Sud), Ravenna i Estocolm, entre altres.

A Serbian Film s’ha projectat, a més, en els dos mercats de cinema més prestigiosos del món: Cannes i l’American Film Market a Santa Mònica, Califòrnia. Tot això sense que ningú no hagi elevat, fins avui, cap denúncia judicial contra la pel·lícula, els seus responsables o els seus programadors.

També cal descatar que ha guanyat prestigiosos guardons com els tres premis a Montreal (Millor pel·lícula, Premi d’Or a la Millor Pel·lícula Europea i Pel·lícula més Innovadora); el Premi Especial del Jurat al Festival de Fantasporto a Oporto (fa menys d’una setmana) i el Premi al Millor Guió al Festival FIPRESCI a Sèrbia.

Igualment, volem denunciar que comportaments com el de la Fiscalia de Barcelona semblen retrotraure’ns a èpoques d’obstacles censors contra la llibertat d’expressió i programació cultural que, sincerament, crèiem que ja pertanyien a la Història.

Firmants:

Javier Angulo (Festival de Valladolid)

Josetxo Cerdán Los Arcos (Punto de Vista / Pamplona)

José Luis Cienfuegos (Festival de Gijón)

José Luis Rebordinos (Festival de San Sebastián)

Carmelo Romero (Festival de Málaga)

José Sánchez Montes (Festival de Granada / Cines del Sur)

Claudio Utrera (Festival de Las Palmas)

Javier Martín Domínguez (Festival de Sevilla)

Eduardo Trías (Festival de Huelva)

Josemi Beltrán (Semana de Cine Fantástico y de Terror de San Sebastián)

LES MALES HERBES 4

Benvolgut sigues, lector de Les Males Herbes!

Aquesta vegada t'he fet esperar més de l'habitual, i te'n demanaria disculpes si no fossis un nyiclis i un figaflor. Com si et veiés, arrepapat com deus estar dessota flassades fins el coll, llegint els meus contes al temps que xarrupes del teu poliol amb mel. Ah, el dia que t'enganxi... Bon cop de destral, que t'enduràs! 

Però la demora d'aquest quart número ha valgut la pena. Els primers en adonar-se'n han estat els tita-fredes encarregats de l'edició d'aquesta revista: quan aquest matí els he entregat la pila de manuscrits que duia sota la faixa, han tornat blancs com el paper. I no només perquè entremig se'n desprenguessin les falanges ensangonades dels escriptors menys puntuals, sinó per l'excel·lència literària i qualitats fantàstiques dels contes que els he dut. 

El primer dels relats és obra de Joan Ferrús, que ens ha cedit una crònica dels terrorífics fets ocorreguts durant el darrer Congrés d'Espiritistes Hispanistes; a continuació Hèctor Martínez ens contarà les desventures d'un afeccionat al sexe que ha trobat una peculiar manera de pagar els serveis sexuals; Esteve Pancuit ens ha fet arribar un angoixant diari on el protagonista ens narra la seva descomposició progressiva; Ramon Mas ens delita amb una vivència apocalíptica de rerefons filosòfic; Ruy d'Aleixo ens transporta a un futur llunyà i de ciència-ficció, de mercaders interplanetaris de Xanzan; Patrícia Muñiz torna a encertar-la amb un pertorbador relat breu on res és el que semblava de bon començament; Laia Cardona planteja la possibilitat que, de vegades, les coincidències no ho siguin tant; Pere Grament desbarra amb una història fantàstica i costumista on les roques es mouen; i l'imprescindible Roger Palaias debuta a Les Males Herbes amb una predicció sinistra d'un futur que, tant debò, sigui més llunyà que proper.

Nou contes com nou garrotades, de terror i ciència-ficció, però fantàstics tots ells. Gaudiu-ne que mai se sap quan podré dur-vos-en més!  

La portada i les il·lustracions son del DAVID SOTA

De moment la pots trobar a les següents llibreries:

Barcelona:

Llibreria Cap i Cua, C/ Torrent de l'Olla 99 (Gràcia)
Llibreria Gigamesh, Ronda sant Pere 53 (Eixample)
Laie CCCB, C/ Montalegre 5 (Centre)
Llibreria Documenta, C/ Cardenal Cassanyes 4 (Centre)
Acció Cultural de Barcelona, C/ Martínez de la Rosa 57 (Gràcia)
Llibreria Central, C/ Mallorca 237 (Eixample) /// C/ Elisabets 6 (Centre)

Sabadell:
La llar el llibre, Passeig de la plaça major 12

Mataró:
Robafaves, C/Nou 9


Granollers:
La gralla, Plaça dels cabrits 5

Palma de Mallorca:

Espai Norma Còmics, C/ Pere D'alcàntara Penya, 11

Llibreria Bonaire, C/ Joan de Cremona 3
Llibreria Quart Creixent, C/ D'en Rubí 5
Llibres Mallorca, C/ de l'Església de Santa Eulàlia, 11

La Biblioteca de Babel, C/Arabí 3
Manacor:
Sin Còmics, C/ Artà 83

 

JA LA TENIM!!!!!!!!!!!!!

Amics i amigues... finalment...

Tenim el 4rt número de Les Males Herbes entre les mans!

De moment poreu trobar-lo a Barcelona, a les llibreries següents: 

Cap i Cua, Laie, Documenta, Gigamesh.

Durant les pròximes setmanes anirem distribuint la revista pels punts de venda habituals, ja ho anirem actualitzant aquí al blog. 

NEAR DARK (Kathryn Bigelow 1987)

   

   Feia molt temps que sentia dir meravelles d’aquesta pel·lícula, i, un cop vista, entenc per què. No és perfecta, ni molt menys, però té quelcom que la fa especial i la col·loca per sobre de la majoria de pelis sobre vampirs que vist.

   És curiós, però, que s’estrenés el mateix any que Jóvenes Ocultos, ja que mentre la mirava no podia deixar de pensar-hi. De totes maneres Near Dark (aka Els viatjers de la nit) és molt més exuberant, el guió no és gens previsible i les escenes de tensió tenen una cruesa inesperada. El mèrit rau en la feina de Kathryn Bigelow (una directora a la qual mai no s’havia fet massa cas fins que, l’any passat, va guanyar sis oscars amb En tierra hostil), capaç combinar a la perfecció els moments lírics amb l’acció, el suspens i una violència tan simple com grotesca.

   No us vull pas vendre cap moto: és un film vuitanter de baix pressupost, amb tot lo bo i lo dolent que això comporta. Tot i així, a mi em va deixar completament bocabadat, tan pels encerts visuals i argumentals com per una estranya capacitat fascinadora, gairebé hipnòtica, que t’atrapa amb l’arrencada crepuscular i que va tornant irregularment al llarg de la peli (potser tingui alguna cosa a veure amb la BSO de Tangerine Dream). Això és una bona història de vampirs, i com a tal conté una bona història d’amor, però és més perversa que ensucrada, i no té res a veure amb tot això que es fa ara (tu ja m’entens...). No desvetllaré ni una línia de l’argument, ja que, tot i ser prou clàssic, s’escapa dels tòpics i sovint porta l’espectador cap a on menys s’espera.

 Com tota peli de culte la influència que ha tingut ha sigut importantíssima. Sense anar més lluny, és innegable que va “inspirar” a John Carpenter per fer la seva Vampiros. Tot i així el que n’extreu Carpenter (a part de la cosa surenya) són unes escenes motel-de-carretera/bar-de-tipos-duros que resulten ser el menys interessant d’aquesta peli i el millor de la seva. 

  

    Si cliqueu sobre la imatge d'aquí sota trobareu un enllaç per descarregar-vos-la doblada al castellà:

Es prepara un remake de cara al 2012, però no sé si val la pena esperar-ne res de bo. De moment he vist que a la reedició en blue-ray de l'original han fet una portada sospitosament semblant a la de cre... cre-pus... tu ja m'entens!


ramon mas