Pedro Páramo (Juan Rulfo, 1955)

La majoria de crítics literaris posarien el crit al cel si em sentissin parlar de Juan Rulfo en un espai dedicat a la literatura de gènere, i és que, com molt bé sabeu, certa classe d’erudits encara es neguen a acceptar que grans autors com Kafka, Gògol o fins i tot Becket, hagin conreat la literatura fantàstica. Però què són La Odisea o l’Antic Testament si no grans exemples de la importància de la literatura fantàstica? Bé, deixem aquest tema, que sobre això ja en teniu un interessantíssim article firmat per Josep M. Argemí al tercer número de la nostra revista.



Pedro Páramo comença amb l’arribada de Juan Preciado a Comala –un poble del Mèxic profund -, on ha anat a cercar el seu pare: Pedro Páramo. Comala, però, ja és només una ruïna, un poble abandonat on les veus dels que hi han mort udolen la seva pròpia història. De fet, la historia que relaten els antics habitants del poble –com en una mena de Winesburg, Ohio d’ultratumba- és quelcom més que la de les seves misèries personals, és la mort d’un poble, d’una època, d’una manera de viure íntimament lligada a la terra i la seva tirania.

No hi ha diferència entre vius i morts a Comala, ni entre passat i present; tot succeeix sempre, mentre s’explica. Els cadàvers recorden amb nostàlgia el patiment dels vius i les existències esqueixades ressonen amb el vent, xiulant entre les cases buides. Els fantasmes repeteixen en nom d’un home: Pedro Páramo, tan humà que a estones sembla el mateix diable i a estones desperta compassió.

Així, entre llàgrimes i rencors, va prenent forma aquesta balada empolsegada. Un llibre que es llegeix amb les entranyes –perquè amb les entranyes ha estat escrit.

"...si yo escuchaba solamente el silencio, era porque aún no estaba acostumbrado al silencio; tal vez porque mi cabeza venia llena de ruidos y de voces "                                                           
                                                                                                           J. Rulfo





Ramon Mas
                       

Que se n'ha fet del TRIANGLE DE LES BERMUDES?

“-¡Y , oh, Dios, el Triángulo de las Bermudas! Señor – dijo Boccanegra ansiosamente- puedo pensar en al menos una docena de personas que vivieron durante años sólo del Triángulo de las Bermudas. ¿Sabes lo que cobraban por una simple conferencia? Sin contar los libros, y los talleres de estudio, y…- su voz se apagó.”

               Frederik Pohl

Si els anys cinquanta van ser l’època daurada dels plats voladors, els setanta (i bona part dels vuitanta) ho van ser dels fenòmens paranormals. Poltergueists, telequinessis, espiritisme i, per sobre de tot, El triangle de les Bermudes. D’això ja ningú se’n recorda. De fet, en la cronologia dels vaixells i avions desapareguts a la zona en els últims cent anys, es pot apreciar que des de 1980 només hi ha hagut tres casos, i que d’aquests el més recent va ser l’any 1999.

És que potser l’estranya força magnètica que feia caure els avions ha minvat? És que les naus extraterrestres que hi havia sota les aigües han tornat al seu planeta? O és que, simplement, els misteris sobrenaturals han deixat de ser un negoci lucratiu pels entabanadors del segle XXI? On són ara tots aquells brillants pensadors que posaven els extraterrestres, l'atlàntida, les conspiracions governamentals i les forces tel·lúriques al mateix sac? La resposta no la sabem, i potser no cal saber-la, però en certa manera enyorem tota la psicotrònia paranoica que envoltava el triangle de les Bermudes.

   L’únic home que manté viva la flama de la patranya sobrenatural (que trobem tan lícita com el pressing catch, o sigui: molt) és el gran Iker Jiménez, però tot i així la seva capacitat de persuadir l’opinió pública no es pot ni comparar a la d'un JJ Benítez o un Charles Berlitz. 

R.M.

ELS FUTURIANS

Als anys 30 del segle XX, Nova York bullia de joves entusiastes de la ciència ficció i el fantàstic. Una generació criada a base de “pulps” de lladres i serenos i fantasia que demanava el seu propi espai.

En aquest context, l'escriptor Donald Wollheim fundà l'associació dels Futurians, que funcionà entre 1938 i 1945. Sorgiren d'una abrupta escissió del Greater New York Science Fiction Club de Sam Moskowitz: els Futurians no estaven d'acord amb els plantejaments despolititzats de Moskowitz, i volien un major implicació ideològica de la literatura de ficció científica. O això és el que diu Asimov a la seva autobiografia In memory yet green (1979).

Fet i fet, molts dels Futurians eren individus políticament actius: Pohl va afiliar-se al Partit Comunista entre 1936 i 1939, Merril era trotskista, Blish admirava Spengler i el feixisme, i Wollheim s'autoproclamava comunista. Encara que Pohl digués a The Way Future Was (1979) que el fundador dels Futurians va votar republicà a les eleccions de 1936.

La versió de Frederik Pohl sobre la gènesi dels Futurians és lleugerament diferent: haurien estat iniciats en els secrets de l'especulació científica de la mà d'Hugo Gernsback, el primer editor reconegut de ciència ficció. Quan aquest creà la Science Fiction League a Brooklyn el 1934, molts dels qui acabarien sent Futurians ja n'eren membres.

A l'època s'estilaven els clubs d'aquesta mena, molts d'ells amb noms grandiloqüents, a mig camí entre l'associacionisme nerd i la Lliga de Super-herois, com l'East New York Science Fiction League (1935) o l'International Cosmos Science Club (1936). 

A principis dels anys 40's, els Futurians es nodrien d'una important nòmina d'escriptors i editors de ciència ficció i fantàstic. Gent com els ja citats Pohl, Asimov o Wollheim, però també Damon Knight, Cyril Kornbluth, James Blish, Judith Merril i molts d'altres. Eren fans però alhora creadors: durant la seva existència, els Futurians van arribar a editar o escriure més de la meitat dels pulps de ciència ficció i fantàstic dels EEUU.

Pere Grament

THE MONOLITH MONSTERS (John Sherwood1957)

Sempre que veig pel·lícules d'aquesta mena em pregunto com devia ser la vida d'un nen nord americà als anys 50. L'amenaça russa, la bomba atòmica, els avistaments plats voladors i tota mena de fenòmens mantenien la població en alerta constant. Imagino que molts d'aquells nens, quan veien la infinitat de pel·lícules de monstres atòmics i invasions extraterrestres que omplien els cinemes, no hi devien trobar tanta diferència amb el que sentien als noticiaris de la ràdio cada vespre.  De fet, és ben sabut que molts d'aquells productors de sèrie B van aprofitar la por que bategava a la societat per dedicar-se al gènere del terror-científic; era el que tocava. Tot això queda estupendament reflectit a Matinee, l'homenatge cinematogràfic que Joe Dante va retre al mestre William Castle. 

The Monolith Monsters és un d'aquells petits grans films que tant agradaven al nen protagonista de Matinee: Ciència ficció sense complexes, amb una imaginació desbordant i on es repeteix sovint la paraula "pànic". La pel·licula passa en un poble sureny nord-americà, on els fragments que s'han desprès d'un meteorit comencen a multiplicar-se misteriosament. I és que d'això es tracta amics, de roques de l'espai exterior, realment és la primera pel·lícula que veig on la invasió és de caire geològic, però la veritat és que funciona prou bé.

El problema que solen tenir aquests films de sèrie B és que com que van escassos de recursos, abusen dels diàlegs. Això, en algunes pelis de l'època té resultats vergonyosos,  però en el cas de Monolith Monsters s'aguanta força bé, ja que bàsicament parlen per plantejar hipòtesis científiques i especulacions (a estones glorioses i a estones ridícules) sobre perquè es reprodueixen els monolits i com aturar-los. Haig de reconèixer que la pel·lícula comença molt forta i a mida que avança la tensió es desinfla, de totes maneres, els moments inoblidables van caient al llarg de tot el metratge.

Realment és un dels exemples més peculiars que he vist d'aquell cinema que comentava al principi. I crec que tots aquells que, com nosaltres, s'emocionin davant un bon decorat de catró pedra o unes imatges d'arxiu posades amb gràcia, gaudiran d'aquesta meravella.

Aquí teniu l'enllaç per descarregarla en VOSE:

http://www.megaupload.com/?d=J59OFHWV


R. Mas

AIGUAFANG (Joan-Lluís Lluís, 2008)

Aquesta novel·la és un esbós. Un traç alhora lleuger i asfixiant, on la pluja constant mai no deixa veure nítidament el paisatge. Tot està enfangat en aquesta Barcelona apocalíptica, i la vida transcorre de  manera anònima a través dels ulls d’uns personatges que sovint es confonen en la grisor de la ciutat.

   Aiguafang és una novel·la atípica, i no només dins el desèrtic panorama de la literatura catalana. L’habiten tres personatges: l’assassí, l’esclau i l’oreneta. L’oreneta està malalta, té somnis Marinetti, una malaltia que converteix els somnis en pel·lícules coloristes; el dolor no la deixa viure. L’assassí es passeja amb un martell a la butxaca. Pel que fa a l’esclau, un noi japonès que no entén res del que passa al seu voltant, busca la seva escletxa entre els abusos sexuals i les pallisses.

   La societat futurista sona tan sols com una remor de fons, com el tic tac apagat d’un diapasó que marca les passes dels protagonistes. Aquests tres personatges, però, també estan enfangats, no se’ns dibuixen clarament; són ombres que es cerquen i es combinen, potser sense saber-ho, per formar una història mínima, on la senzillesa i els detalls –per molt crus que siguin- donen una dimensió narrativa al paisatge. 
    La trama hi és, l’intriga i el drama també, però tot plegat sembla part d’una pel·lícula muda, d’un món del que se’ns escapen moltes coses i del que només podem aprehendre el comportament de les persones. Una mirada nítida que travessa la foscor sense arribar a sortir-ne. 

Ramon Mas

TOKYO GORE POLICE (Yoshihiro Nishimura, 2008)

Sang a raig, brutalitat policial descomunal, diàlegs malaltissos, deformacions fisiques inimaginables, lirisme de frenopàtic, individus capaços de desenvolupar armes de carn, venjances a ultrança,  coreografies hiperviolentes, experiments amb finalitats poc clares, mutants que fan arts marcials, acudits molt i molt dolents, vàries escenes injustificables (i inexplicables), aspersors humans (de sang, evidentment), escopetes de la mida d'un porc senglar, mutilacions i transplantaments d'organs sexuals a llocs insospitats, personatges ultra-grotescos que apareixen sense motiu i èpica kitsch amb katana.

Hi ha casos en els que la realitat no supera la ficció... però és que ni de lluny!






Que si us la recomanem? 
Bé, això depèn de si aprecieu la vostra salut mental...




Onofre Bertrana

PER QUÈ ENS ATREUEN ELS ZOMBIES?

De totes les modes absurdes que veiem a diari –moltes de les quals ens obliguen a disimular rialles-  n’hi ha una que ens té molt intrigats. Em refereixo, com no, a la zombiemania. Encara que els de la cadena FOX ens ho vulguin fer creure, la moda dels morts vivents no ha començat amb l’adaptació televisiva del magnific còmic de Robert Kirkman, sinó que ja portava uns anys infectant festivals de cinema i cervells d’adolescents. Per aquest motiu ens hem posat a reflexionar i n'hem extret 10 punts que podrien explicar l'actual obsessió pels zombis.

1-    Perquè aconsegueixen que l’espectador es senti intel·lectualment superior als protagonistes.

2-    Perquè ens recorden a aquells entranyables homes de les xeringues que quan erem petits es passejaven fent tentines pels nostres barris.

3-    Perquè en una societat tan profundament humanitària com la nostra, tot ésser viu es mereix la nostra estima, encara que visqui després de la mort.

4-    Perquè acostumats a veure homes i dones sexualment atòmics a la pantalla, la presència del zombie nauseabund trenca els cànons estètics i ens fa plantejar la pròpia sexualitat.

5-    Perquè els zombis van tan lents que permeten als adolescents fumadors de porros no perdre detall de les escenes d’acció.

6-    Perquè en veritat són films costumistes sobre el dia a dia a les residències de la tercera edat.

7-    Perquè exalten els valors democràtics mostrant-nos el poder de la majoria (encara que sigui una majoria amb poca vitalitat).

8-     Perquè els seus balbuceigs incoherents ens recorden als discursos dels nostres estimats liders polítics.

9-    Perquè demostren que Jesucrist tenia raó: hi ha vida després de la mort.

10- Perquè en una època en que la experimentació gastronòmica està a l'ordre del dia, els zombies 

      es mereixen un lloc al costat d'en Ferra Adrià.

Ens agradaria que vosaltres, lectors, amb els vostres posts, ens ajudéssiu a esbrinar perquè collons ens agraden tant els zombies.

Ramon Mas

L'HOME QUE VA VENDRE LA LLUNA (Robert Heinlein 1950)

Tothom sap de quin peu coixejava Robert Heinlein. Políticament parlant era un militarista convençut i un defensor de l’imperialisme. O com li diria un republicà qualsevol: un nord-americà-com-cal.

Tot i així –una cosa no treu l’altre- és un delsgrans escriptors de l’època daurada de la ciència ficció; tan per la coherència de les seves especulacions científiques, com per la introducció de temes completament nous en el gènere.

L’home que va vendre la lluna, editat en català l’any 1986 per la malaurada editorial Laia, és una novel·la que podríem catalogar de ciència-ficció-de-negocis. No sé si aquest gènere existeix, però quan el protagonista de la es passa dues terceres parts del llibre especulant, estafant, invertint i fent negocis poc clars amb la finalitat de reunir prou diners per poder anar a la lluna, l’etiqueta està perfectament justificada.

Tot el procés, gairebé èpic, de reunir els diners i preparar l’expedició, està fet amb un rigor que a moments espanta. És curiós, però, que no sigui el govern qui enviï els primers homes a la lluna, sinó l’empresa privada; com si fos una versió realista del magnífic conte de Pere Calders Demà a les tres de la matinada.

La major part del llibre, que mostra les bestieses que és capaç de fer un empresari per aconseguir el seu fi com si fossin heroïcitats, fa venir ganes d’esclafar caps contra rocs punxeguts. Però cap al final de la primera part, i sobretot en la segona, Heinlein converteix l’empresari en un romàntic per al qual els diners no valen res al costat del seu somni d’anar a la lluna. D’aquesta manera, com en una d’aquelles pel•lícules moralment dubtoses protagonitzades per en Clint Eastwood, acabes empatitzant amb un personatge que menysprees profundament.

El llibre és molt recomanable pels fanàtics de la cursa espacial: està escrit el 1950 i anticipa molts detalls tècnics del que seria l’arribada a la lluna. A més és breu: unes 170 pàgines. De fet, les dues parts del llibre havien estat publicades als EEUU com si es tractés de dos relats autònoms, el segon dels quals, anomenat requiem, redimeix una primera part ofensiva que sembla una oda al capitalisme.

Ramon Mas

DESPROPÒSITS PERQUÈ SÍ

 

L'any 1958, el llegendari Roger Corman va dirigir l'obra mestra de sèrie B Teenage Caveman (Yo fui un cavernícola adolescente). El film el produïa el no menys llegendari Samuel Z. Arkoff, responsable de clàssics com Girls in prison (1958), Historias de terror (1962), Bikini Beach (1964) o Dr G y su máquina de bikinis (1965). Entre ambdós van parir una petita joia, no exenta de reflexió filosòfica i tones de diversió.

Més recentment, Lou Arkoff (fill de Samuel), va produïr El regreso de las cavernas (Teenage Caveman, 2002). La idea no era dolenta: filmar un remake força lliure del clàssic, només que adaptat als gustos actuals. Seguint una mica les pautes de cinema d'explotació del seu pare, Lou va decidir-se pel format telefilm (més barat que el d'una pel·lícula convencional), i va contractar uns actors i actrius atractius i poc vestits.

Fins aquí té un passi; el que resulta totalment desconcertant és l'elecció de Larry Clark per dirigir la pel·lícula. Per qui no el conegui, Clark és el polèmic director de Kids (1995), Bully (2001) o Ken Park (2002), un home a qui entusiasma filmar relacions sexuals adolescents i disfressar-les de reflexió sociològica. En les seves mans -i com era d'esperar-, El regreso de los cavernícolas deixa de ser una pel·lícula de fantàstic post-apocal·líptic per convertir-se en un guirigai de pits, cuixes i cigales que no s'aguanta per enlloc.

PG

Pere Grament a La Lluna en un Cove

Estimats amics:

  l'editor més elegant -i menys atractiu- d'aquesta publicació, altrament conegut com a Pere Grament, publica un relat en el darrer número de la revista La Lluna en un cove, la més prolífica de les tres revistes submergides que es dediquen a publicar ficció en català. 

   La lluna en un cove és una publicacó mensual que es dedica a publicar relats de ficció, amb una certa tirada cap a la literatura fantàstica. El relat, que personalment encara no he llegit, té el prometedor títol de El tió caganer, i si el voleu llegir no teniu altra opció que agenciar-vos una còpia del número 25 de La lluna en un cove. 

Si voleu saber més sobre aquesta publicació, o veure una fotografia del senyor Grament on queda clar que la seva fotogènia no està a l'altura de la seva elegància, feu un passeig per:

                                         http://www.lallunaenuncove.cat/






Ramon Mas

SQM, un present de ciència ficció

Som a l’any 2011, una data en la qual molts del temes de la ciència ficció, com la manipulació genètica o la realitat virtual, formen part de la nostra vida quotidiana. No està del tot clar si vivim en una mena d’apocalipsis a càmera lenta o si simplement patim les conseqüències del progrés, però en tot cas, com deia Ràdio Futura, el futur ja és aquí.

   Fa uns quants anys vaig llogar la pel·lícula (safe) de la secció de terror del meu videoclub. Era un film protagonitzat per Julianne Moore, que tractava sobre una dona de casa rica i avorrida que començava a sentir els símptomes d’una estranya malaltia. La pel·lícula es centrava en l’angoixa de la protagonista mentre anava d’un metge a l’altre intentant descobrir què li passava. El que en un principi es creia que era una al·lèrgia a certs aliments, anava prenent forma fins que descobríem que tenia intolerància als productes químics. El fum, les olors del sabó o la colònia, la majoria d’aliments i gairebé tot el que corria per l’aire d’una ciutat era tòxic per ella, que no tenia més remei que anar pel món amb una màscara de gas i protegir-se la pell amb una espècie de mosquitera. Per si això no fos prou espinós, en cap moment quedava del tot clar si es tractava d’una malaltia física o mental, i el final del film era estrany i perturbador.

   Evidentment al videoclub s’havien equivocat, allò no era una pel·lícula de terror, no exactament. Tot i així era un pel·lícula duríssima que vaig interpretar com una reflexió sobre les conseqüències del progrés a partir d’un detall de ciència ficció.

   Aquest diumenge, gairebé deu anys després d’haver vist (safe), el reportatge del 30 minuts em va fer tornar a aquella història. El dedicaven al SQM (sensibilitat química múltiple), la mateixa malaltia que tenia Julianne Moore en aquella pel·lícula. Dones i homes (sobretot dones) que han d’anar pel món amb màscares de gas, i que, literalment, tenen al·lèrgia a la vida moderna. Definitivament (safe) tampoc era un film de ciència ficció; és el nostre present el que lentament va incorporant els efectes secundaris dels “avenços” que amb tanta vehemència ha anat acceptant. Es podrien escriure centenars d’històries sobre casos (malalties, descobriments, investigacions...) que estan tenint lloc ara mateix i que un lector desinformat jutjaria de ciència ficció.

És un fet: vivim en un present de ciència “ficció”; i no precisament d’aquella ciència ficció que descrivia un futur millor...    

Malgrat la seva cruesa (safe) és una pel·lícula interessantísima, molt molt ben realitzada i amb una Julianne Moore esplèndida, si teniu prou estómac per intentar-ho cliqueu sobre la imatge i descarregueu-la: 

Ramon Mas

DE BARONS, DONES I VAMPIRS

Aquí us podeu descàrregar la secció d'El Fusell del Txalton Heston que vam gravar per Ràdio Sants 3 ara fa unes setmanes. Vam parlar del clàssic de ciència-ficció L'atac de la dona de 50 peus, vam reivindicar una meravellosa versió txeca de Les aventures del Baró de Munchausen i, per acabar, d'una pel·lícula d'estrena com Daybreakers. 

D'altra banda, aquí podeu descarregàr-vos l'entrevista que va fer-nos l'Spock pel programa de ràdio Tercera Fundació, a propòsit de l'aparició del 3er número de Les Males Herbes.

MALLORCA, TERRA D'OVNIS

CONGRESO DE FUTUROLOGÍA (Stanislaw Lem, 1971)

Després de llegir Solaris (1961), m'imaginava a Lem com un narrador seriós, meticulós i cientificista, quasi la versió soviètica d'un Asimov o d'un Arthur C. Clarke. Incapaç de bogeries de l'estil del llibre que ens ocupa!

Però Congreso de futurología no va ser un brot de follia puntual, ans al contrari: és la primera d'un cicle d'aventures intergalàctiques protagonitzades pel cosmonauta Ijon Tichy. El to és desenfadat i fantasiós, a estones recorda les divuitesques Aventures del Baró de Munchaussen i els Viatges de Gulliver, només que carregades de tota la lisèrgia, paranoia i conspiracions del segle XX.

L'argument és demencial: durant la seva estança a l'hotel Hilton de Costarricania, amb motiu de la seva participació a un Congrés de futurologia, Tichy ingereix elevades dosis de benefactorina, altruismol i felicitol que les autoritats dissolen a l'aigua per desmotivar els terroristes. Aquestes li produeixen al·lucinacions i, de retruc, el fan despertar cinquanta anys més tard després d'ésser criogenitzat. El futur que s'hi troba recorda molt els malsons de Philip K Dick: la farmacocràcia governa sense oposició, administrant drogues psiquímiques a la població per emmascarar-los una realitat terrible.

Congreso de futurologia és una novel·la breu (190 pàgines en l'edició de Bruguera), però plena de revolts i d'ullades a l'abisme. La varietat de registres continguda en tan poques pàgines és enorme: Lem alterna les pinzellades de terror, els acudits picants i la crítica social sense despentinar-se. El polonès condueix la seva màquina folla a tota pastilla, sense fer-la descarrilar mai, obrint multitud de nous camins argumentals i dinamitant els fonaments de la nostra societat amb la ironia.

Pere Grament

EL VELL YONQUI TÉ UNA PISTOLA, un dels judicis contra William S. Burroughs

L’any 1965 la ciutat de Boston va portar a judici al senyor W.S. Burroughs, acusant-lo d’haver publicat una obra obscena i contrària a la moral. Evidentment, es tractava de Naked Lunch, un llibre que ja portava uns quants anys a la venda. El llibre va ser prohibit i retirat de les llibreries.

   En el judici contra Burroughs dos reconeguts escriptors nord-americans, van declarar per defensar el vell Bill: Allen Ginsberg i Norman Mailer. A continuació us transcric uns petits fragments d’aquestes declaracions tal i com han estat publicades en el llibre El exterminador hizo bien su trabajo, editat per La Felguera. Els que fan les preguntes són l’advocat defensor Edward De Grazia i el jutge Hudson.

Ginsberg- Si. Bueno, hay un gran número de ideas en él que tienen una importancia social, y esas ideas están interrelacionadas entre sí. Una de las más importantes es la teoría de la adicción a la heroína, aplicada como modelo de la adicción a muchas otras cosas aparte de las drogas. Esta idea se menciona habitualmente con el nombre de “el álgebra de la necesidad” (…) La adicción al dinero se menciona varias veces y, sobre todo, la adicción al poder, que es la adicción a controlar los demás ejerciendo poder sobre ellos. Así pues, a lo largo de todo el libro encontramos ilustraciones dramáticas de gente cuya naturaleza o deseo es controlar las mentes, los corazones y las almas de las demás personas.

*

Ginsberg- (…) hay unas explicaciones casi científicas que el autor ofrece sobre tecnicas de lavado de cerebro y de control masivo, y también teorías propias de las dictaduras modernas, de modernos estados policiales. El autor presenta sugerencias con respecto a la posibilidad de utilizar tanto las drogas como el electroshock y, en algún que otro pasaje, el gas nervioso.

De Grazia- Cuando aparecen dichas sugerencias, o cuando trata de ellas ¿se hace en el sentido de recomendarlas o bien las describe como cosas temibles?

Ginsberg- No. Creo que las analiza de una forma lacónica o satírica, y presenta evidencias de esas actividades en nuestra cultura moderna, aquí y allí, al estilo de la ciencia ficción, proyectándolas sobre futuras situaciones de pesadilla en el supuesto de que el control se hiciera con el mando de todo.

*

De Grazia -…¿Considera que Burroughs, en este libro, ha extraído del inconsciente, de una forma u otra, una gran cantidad de material que ha resultado útil y que al ser plasmado en forma artística, se ha convertido en algo único?

Norman Mailer- No sólo creo que es único y útil, sino que además pienso que nos ha dado un gran retrato en esta obra. Uno de los testigos que ha declarado antes habló de San Agustín. Bueno, yo no pensaría en San Agustín. Para mi es una descripción del Infierno. Es exactamente el infierno.

Burroughs i Gysin gaudint de la Dream Machine: la màquina de desprogramar el cervell

Burroughs i Ginsberg disfressats de persones normals.

Ramon Mas

GRANS LLIBRES AMB PELIS DE MERDA (vol 2)

Les adaptacions dels llibres de Philip K. Dick són, pràcticament totes, pel•lícules infumables. Normalment, per fer-les comercials els introdueixen un munt d’acció, com en el cas de Desafío Total o Minority Report, o, el que és pitjor, se’ls treu tot el contingut teològic i se’n minimitza el filosòfic per reduir-la a un exercici estètic, com en el cas de la sobrevalorada Blade Runner.

Per fer la versió cinematogràfica de Scanner Darkly (aka Una mirada a la oscuridad), el que van fer va ser reduir la història a base de seleccionar algunes escenes concretes del llibre, i ho van fer tan bé que es van passar pel forro tota coherència narrativa. Sembla que les escenes hagin estat escollides a l’atzar. Tan el guió com la direcció van a càrrec de Richard Linklater, un d’aquells directors comercials de tercera fila, que per alguna estranya raó (anomenada Antes de que amanezca) les revistes de tendències i els indies sentimentals consideren un autor. El film de Linklater és ofensiu: inconnex, tòpic, avorrit, i flipat, sobretot molt flipat. Tan flipat que per fer-se el modern (o l’autor, diguin-ne com vulguin) va filmar els actors i llavors va pintar el que tenia filmat com si fos animació. És possible que decidís recórrer a aquesta tècnica quan va adonar-se que havia fet una peli de merda... i així és com ens la va colar, dient que havia fet servir una tècnica innovadora… sí, però quin sentit tenia fer-la servir en aquesta peli? sobretot tenint actors tan bons com Robert Downey Jr. o Woody Harrelson. I aquesta és una altra, a qui se li acudeix posar en Keanu “cara de pal” Reeves com a protagonista? Si aquest noi és menys expressiu que el governador de Califòrnia!

La pel•lícula és dolenta, tan que fins i tot havent llegit el llibre costa de seguir. I això és doblement irritant si tenim en compte que es basa en la novel•la més punyent i trepidant del mestre Philip k. Dick. Doncs això, si encara hi sou a temps, estalvieu-vos la pel•lícula.

Onofre Bertrana

GRANS LLIBRES AMB PELIS DE MERDA (vol 1)

Una joia i tres cagarros

Més d’una vegada he sentit a dir que dels llibres bons només se’n poden fer pelis dolentes, i que només si el llibre és mediocre l’adaptació cinematgogràfica pot ser realment bona. El cert és que hi ha excepcions, més d’una i més de dues, però en general dono per bona aquesta regla de tres.

   Són tants els casos que hem vist en que això es compleix, que li dedicarem una secció nova al blog de Les Males Herbes. Principalment perquè molta gent ha descobert les històries a través de les lamentables adaptacions cinematogràfiques, i, evidentment, no es planteja que els originals literaris puguin ser realment bons.

   Un dels exemples més flagrants de la veracitat d’aquesta teoria és el que han fet amb Soy Leyenda. El llibre, que ja va ser ressenyat pel meu company Pere Grament, és, pels responsables de LMH, una autèntica joia. Un llibre dur, tens, amb un estil impecable i una capacitat de reflexionar sobre la condició humana a l’altura de les millors obres del segle XX. Les tres adaptacions cinematogràfiques que n’han fet, en canvi, són horribles 

   Pel que fa a la primera, la llegendària Last Man On Earth, protagonitzada pel gran Vincent Price, és un avorriment descafeïnat que anula tota la tensió sexual que conté la novel·la. I això que en Matheson n'és un dels 4 guionistes. La segona, protagonitzada per Charlton Heston l’any 1971 sota el tíol The Omega Man, converteix el castigat protagonista del llibre en un galant amb una escopeta (molt propi de l’amic Charlton), i tot plegat té un aire postís que fa caure de cul. La d’en Will Smith es deixa veure, però només comparteix la premissa amb el llibre, ja que en veritat és una peli de terror comercial a l'estil 28 dias después.

   Tres films que ni sumats arriben a una desena part de la profunditat moral que conté aquest meravellós llibre. 

Ramon Mas

CHATROOM (Hideo Nakata 2010)

Hideo Nakata va ser el responsable de revolucionar l’estètica del cinema de terror a finals dels 90’s. Ell va dirigir Ringu (aka “The ring” o “El círculo”), una pel•lícula de fantasmes que posava la pell de gallina, amb la qual va aconseguir un èxit aclaparador i inesperat. Si bé és cert que dins la tradició del terror japonès no era una pel•lícula excessivament original, tot occident la va aplaudir com una nova manera de fer cine de por. Els productors nipons van apuntar-se la fórmula, i en els anys següents ens va arribar una allau de cinema de terror-japo tallat en el mateix patró: nenes pàl•lides amb els cabells llargs tapant-los la cara, fantasmes en segon pla i abús dels “sustos”. Generalment eren films mediocres, però també en va sortir alguna meravella com La Maldición o Audition.

Dotze anys més tard, Nakata ha tornat a sorprendre'ns. Aquest 2010, el festival de Sitges va acollir la presentació el seu nou film: Chatroom. Les entrades es van exhaurir de seguida i tot apuntava a que la pel•lícula, rodada a Anglaterra, actualitzaria el terror adolescent introduint-lo dins les xarxes socials. La veritat és que aquest joc entre món real i món virtual és una constant en l’actual cinema de ciència-ficció, però amb l’innovador tractament visual que prometia el tràiler, i el grau de mestre del terror que ostenta Nakata, tot apuntava a peli de culte.

Finalment, fa un parell de dies, vaig veure Chatroom. Em va sorprendre lo poc convencional de la narració, sobretot pel que fa a la forma, però hi havia quelcom que em trontollava. Quelcom que forçava la història i no t’hi deixava entrar, Després de pensar-ho una estona vaig arribar a la conclusió que era Anglaterra. Si aquesta mateixa pel•lícula, amb aquests nois enganxats a la les xarxes socials, isolats enmig de la sorollosa ciutat, s’hagués rodat a Tokio (súper-poblada i tecnològicament asfixiant) tot hauria resultat més natural, i potser estaríem parlant d’un film deudor de la absolutament genial Pulse (la japo, no el remake yanki), enlloc d'una peli de terror moderadament interessant.

Si la pel•lícula hagués estat japonesa del tot, és a dir, dirigida al públic japonès, hi hauria hagut molts menys diàlegs (el punt més flac de la peli), i l’estètica hauria resultat menys forçada. No es pot parlar d’una realitat que no es coneix sense que tot sembli un clixé, i encara menys aplicar-l’hi uns problemes que no li pertanyen.

Sigui com sigui es tracta d’un film digne de veure, una peli de terror diferent, amb una factura més que correcte, i que aborda una problemàtica a l'ordre del dia. Qui sap, fins i tot és possible que amb els anys, tal com va passar amb Tron, Chatroom s'acabi convertint en una obra visionària...

Així doncs, mentre esperem que els cines es decideixin a estrenar-la,  aquí la teniu el link per descarregar-la en VOSE :

http://fileserve.com/file/WD4WMMH




Ramon Mas

LA PORTA DEL MUR (HG Wells 1911)

En una ocasió, quan només era un nen, el protagonista d’aquesta història es va perdre pels carrers de Kensington. En un d'aquells passatges desconeguts va veure un mur blanc, on lluïa un porta verda. Va travessar la porta i va entrar en una mena de paradís perdut, un jardí ple de dolceses, d’amics, de jocs i de tot el que un nen pot desitjar. Més tard, quan va pensar que a casa el trobarien a faltar, va decidir marxar. Els seus nous companys li pregaven que no ho fes, però una recent adquirida responsabilitat va poder més que el desig de quedar-se al jardí.

  

 Durant molt temps va intentar tornar a aquell jardí. Es va passar anys buscant la porta, però no la va trobar; ni la porta, ni el mur, ni el jardí que hi havia al darrera. Només en tres ocasions al llarg de la seva vida, quan ja pràcticament l'havia oblidada, la porta verda sobre el mur blanc va aparèixer davant seu, i sempre va ser quan menys s’ho esperava.

  

Aquesta peça curta és una de les més brillants del pare de la ciència-ficció moderna, i tanmateix no s'adscriu al gènere, sinó que juga en un terreny més proper al que anys més tard es va anomenar realisme màgic. És un relat senzill i alhora exemplar que reflexiona sobre allò que deixem escapar quan creixem, sobre com ens deixem arrossegar per la vida moderna, culpant-nos per haver abandonat els propis somnis. Parla de la dicotomia entre la realització personal i l'èxit social, i del progrés com a força centrífuga que ens llança lluny de nosaltres mateixos.

L'any 97 La porta del mur va ser editat en català per Quaderns crema en un llibret minúscul, actualment fora de catàleg. En castellà, en canvi, n'hi ha vàries edicions, de les quals recomano la de l'editorial el Aleph, on va acompanyat del punyent relat El país de los ciegos, que dona títol a l'edició. 

Ramon Mas

PHENÒMEN AL CINEMA URGELL

Quan Quentin Tarantino i Robert Rodríguez filmaren Deathproof i Planet Terror, tenien la intenció de projectar-les plegades, en una mateixa sessió. La idea era emular les dobles sessions d'abans de la invasió dels multicines, rememorant amb nostàlgia aquelles tardes de crispetes i cinema popular, amb una mala pel·lícula precedida d'una altra d'encara pitjor. D'aquest projecte revival (que finalment fou vetat per les distribuïdores, productores i establishment fatxa en general), Tarantino i Rodríguez en digueren Grindhouse.

La idea d'una doble sessió ha estat recollida per la gent de Phenomena. Aquí mateix, a l'enoooorme Cinema Urgell de Barcelona, aproximadament un cop al mes, Phenomena organitza sessions dobles de clàssics del cinema popular dels 70's i 80's. En la primera sessió van passar Tiburón i Alien; dijous vinent passaran Indiana Jones i el templo maldito i La cosa. Veure-les en la que probablement sigui la pantalla més gran de la ciutat i per només 8 euros serà fantàstic. 

Pere Grament

SI S'ENFRONTESSIN UN ÓS I UN TAURÓ, QUI GUANYARIA?

Misfits és una sèrie britànica d'humor i fantàstic molt recomanable. Fins al moment n'han emès dues temporades, el 2009 i 2010, i tot i que a Espanya encara no l'hagin estrenada, podeu descarregar-vos-la subtitulada d'un munt de webs.

La premissa d'inici és senzilla i alhora clàssica¹: un dia qualsevol, una tempesta sobrenatural llampegueja sobre una ciutat qualsevol del Regne Unit, i tots els qui són al carrer en aquell moment reben poders. No s'explica el perquè ni el com d'aquesta tempesta: l'interès de la sèrie està en què faran els nous súper-herois.

Els protagonistes són un grup de delinqüents juvenils que en el moment de la tempesta feien serveis a la comunitat. Malparlats, sardònics, ocurrents i molt divertits, aquest grup de joves va descobrint a cada episodi les qualitats dels seus poders -alguns més útils que d'altres: des de la immortalitat a la capacitat de moure els productes làctics amb el poder de la ment-.

Misfits és políticament incorrecta: els protagonistes no procuren fer el bé ni salvar la Humanitat, tan sols complir amb els seus serveis a la comunitat i cardar tant com els sigui possible. Assassinen un parell de responsables de serveis socials i s'enfronten a un munt de pertorbats que, com ells, han rebut poders especials durant la tempesta. La galeria de llunàtics amb poders és extensa, però en cas d'haver d'escollir, jo em quedaria amb l'ex-capellà que es fa passar per Jesucrist per estafar, violar i extorsionar els seus adeptes, o amb la hipnotitzadora que munta una secta a mig camí entre  La invasió dels lladres de cossos i l'Opus Dei.

A banda de les nombrosíssimes referències a clàssics del fantàstic i la ciència-ficció (que, per descomptat, han fet les delícies dels editors de Les Males Herbes), Misfits manté el to en tots els episodis amb un ritme trepidant i uns guions i diàlegs que semblen d'una altra galàxia, molt allunyada d'intents democristians com aquest.

Pere Grament

1L'increïble home minvant