L'ÚTER DE LA BALENA (Joan Jordi Miralles, 2012)

En un futur intemporal la pluja ha ofegat la civilització. Tres germans sobreviuen com poden en un edifici desastrat, contemplant el món que s'ha convertit en una riuada continua i intentant retenir els records borrosos d'unes vides que ja no existeixen. El gran és el protector, el que surt d'expedició a la recerca de menjar; la mitjana és la narradora, refugiada en la seqüència per no haver de preguntar-se el que no té resposta; i el petit, el dement, no parla i actua com una bèstia primitiva.

Aquest seria el plantejament inicial d'una novel·la que amaga molt més que un simple argument. L'úter de la balena et submergeix en la devastació íntima dels supervivents, en el dia a dia tediós i alhora extrem de l'apocalipsi. Joan Jordi Miralles teixeix una atmosfera excepcional, on el xipolleig de les gotes i la humitat corrossiva s'arriben a filtrar als ossos del lector. Les imatges, sovint petits detalls, tenen molta força, i t'embolcallen per involucrar-te d'una manera gairebé sensorial en el que està succeint. Així, durant tota la lectura, tenim la sensació que el temps s'ha aturat i que l'espai s'ha replegat sobre si mateix

Un altre aspecte a destacar és precisió del llenguatge, una precisió gairebé científica que pot arribar a espantar a alguns lectors, però que personalment m'ha semblat un valor afegit. És cert que la necessitat de recórrer al diccionari molt sovint a vegades et pot interrompre el plaer de la lectura, però l'exactitud de les descripcions i la sonoritat d'algunes paraules mai llegides crea un efecte hipnòtic força curiós.

Em costa d'entendre que un llibre com aquest no hagi tingut una mica més de repercussió en el panorama literari català. Potser té alguna cosa a veure amb que l'hagi publicat una editorial balear, però em temo que sobretot respon a la falta d'interès de la crítica en general pel que es publica fora dels grans segells.


R.M.

ELIPHAS LEVI, EL MAG

Eliphas Levi, nascut Alphonse Louis Constant (1810-1875), va ser un famós escriptor francès expert en màgia ritual. La seva fama, però, es devia principalment a les sessions d'espiritisme i a les cerimònies que oferia entre l'alta burgesia francesa, sempre necessitada d'estímuls. Les obres de Levi tenien una certa intenció didàctica, gairebé popular, enquadernades sota títols tan poc subtils que podrien ser llibres text: Dogma i ritual de l'alta màgia, La mare de Déu, El gran arcà de l'ocultisme revelat, La ciència dels esperits o Rituals màgics del regne sant.

Una de les aportacions més curioses d'Eliphas Levi a l'esoterisme (a part de descobrir com guanyar-hi diners a cabassos) és la diferenciació entre el pentagrama amb la punta cap amunt i amb la punta cap avall. El primer representa un home amb el cap per sobre el cos, l'ésser que sotmet les passions, l'esperit imposant-se a la matèria; el segon es relaciona amb el dimoni i la passió desbocada, però no és un home de cap per avall, sinó un cap cabra, amb les banyes amunt. 

Home=bé. Cabra=malament. Per què després diguin que l'esoterisme és complicat.

De fet Levi és el creador d'un símbol de símbols, un d'aquells cromos complicadíssims que hem vist mil vegades en pel·lícules i discos de Black Metal, però que mai no ens hem preguntat què significava exactament. Es tracta del Tetragramaton, una mena de compendi de signes que amalgama el Tarot, la Càbala, l'astrologia i diverses doctrines ocultistes. Eliphas Levi el va descriure com "el símbol del Macrocosmos a través del qual l'home domina els poders i el ser dels elements, i allunya del dimoni tot allò que és primordial." La veritat és que no l'acabo d'entendre, però ni que sigui per precaució val la pena dur-ne un com aquest a la cartera:

R.M.

THE MIDNIGHT SON (Scott Leberecht, 2011)

Un vigilant nocturn que pateix una al·lèrgia profunda a la llum solar -fins el punt que el contacte amb aquesta li crema literalment la pell-, desenvolupa una especie d'anèmia inexplicable. Menja molt i de tot, però el metge d'empresa l'avisa que el seu cos està deixant de metabolitzar-ho, i la seva salut va empitjorant. Fins que un dia descobreix, per casualitat, que bevent sang animal tot s'arregla. I com que dos i dos fan quatre, al cap de no res s'adona que, fet i fet, beure sang humana és encara millor.

The midnight son és la història d'un vampir que s'hi torna de mica en mica, sense ser mossegat per ningú. Es tracta d'una visió mèdica del vampirisme, com si fos una malaltia adquirida, desvinculada de les tradicions del mite -pànic a les creus, la plata, els miralls, corones d'alls, etc-. A més a més integra un parell de subtrames força reeixides: la relació sentimental del protagonista amb una jove addicta a la cocaina i l'existència d'una màfia que trafica amb sang humana.

    

Formalment, The midnight son és un film urbà i actual, que traça molts paral·lelismes entre el vampirisme i l'adicció a les drogues, com ja va fer en el seu moment The Addiction (Abel Ferrara, 1995). Tot i ser de baix pressupost i formalment senzilla, sense massa excessos visuals, la pel·lícula funciona i suposa un bon debut pel seu director, el nord-americà Scott Leberecht.

PG

TOTAL ENCOUNTER CAPSULE

A mitjans del segle passat, una part de la psiquiatria va intentar renovar-se canviant de mètodes. Enrere van quedar les teràpies d'electroshock, les pallisses i passar el rosari compulsivament; els més progressistes d'entre les noves fornades de psiquiatres van començar a apostar per mètodes alternatius.

És conegut l'ús terapèutic que va fer-se de la droga des de llavors -i continua fent-se, a dia d'avui-; el que no ho és tant és que, més enllà dels populars prozac o trankimazin, alguns psiquiatres van experimentar subministrant LSD als seus pacients.

En aquesta línia destaca sens dubte la teràpia experimental duta a terme pel doctor Elliot Barker a l'hospital psiquiàtric canadenc de màxima seguretat d'Oak Ridge durant la segona meitat dels anys seixanta. La teràpia buscava estimular la comunicació distesa entre els seus pacients psicòpates i esquizofrènics, amb la intenció que això evolucionés cap a l'articulació d'unes estructures socials que permetessin al reclusos resoldre els seus conflictes personals en comunitat. Barker anomenà Social Therapy Unit al seu projecte.

El 1968 creà la "Total Encounter Capsule", una habitació insonoritzada i sense finestres, de 2'4m per 3m, amb les parets pintades de verd i una alfombra també verda cobrint tot el terra. Al sostre hi havia un vidre polaritzat (com els que hi ha a les comissaries de les pel·lícules o als cotxes dels quillos), que permetia observar -i gravar- el que succeïa a l'habitació sense ser vist. A banda d'una pica i un lavabo, l'habitació estava completament buida. La llum sempre estava encesa, essent impossible distingir els dies de les nits. El propòsit d'això era, segons Barker, disposar "d'un espai segur i sense interrupcions on un petit grup de pacients pogués centrar-se en aquells temes que creien prou importants com per garantir l'exlusió de les habituals distraccions físiques i psicològiques".

L'entrada a la càpsula era voluntària, i els pacients podien escollir quants dies volien passar-hi dins. Grups d'entre dues i set persones van estar-s'hi per periodes d'entre un i onze dies. Per facilitar la comunicació, els pacients entraven despullats a la cambra i se'ls administrava LSD. Mentre els participants s'estaven dins, d'altres pacients es miraven des de fora què passava i ho enregistraven tot.

Segons Pijama Surf o aquesta altra web, la peculiar teràpia nudista i lisèrgica no va tenir massa bons resultats, i anys més tard es comprovaria que els pacients tractats per Elliot Barker havien tingut un major índex de reincidència criminal que els que havien estat tractats per mètodes més tradicionals.

PG

IGNAR (Gabriel Ventura, 2013)

Edicions Poncianes acaba de publicar Ignar, el primer poemari de Gabriel Ventura (responsable del fantàstic article sobre el diable publicat al número 7 de la revista Les Males Herbes). A Núvol l'han descrit com "un enigmàtic còdex trobat en una catacumba catalana"; i és cert que alguns dels seus versos destilen un regust gòtic i obscur. Com a mostra, un dels poemes inclosos al llibre:

ho canten els ocells quan nien sota el pont

ho diuen les aranyes

als prims taüts de seda vermellosa

l'escorpí ho sap estimant i el diàfan irlandès

ho endevinava als ulls alarbs del plegamans

en l'espera

la mort era germana del voltor

Podreu trobar Ignar a les llibreries barcelonines habituals, com ara La Central o Laie.

LA TRILOGIA DE LA FUNDACIÓ (Isaac Asimov, 1942 - 1953)

Parlar de La Fundació és parlar de Ciència-Ficció en majúscules. En aquesta entrada em centraré en la trilogia central, composta de Fundació (1942-1950, antologia de vuit relats seqüenciats publicats a la revista Astounding Magazine), Fundació i Imperi (1952), i Segona Fundació (1953). A més d'aquests tres volums, n'hi ha molts d'altres: precüeles i fins i tot homenatges d'altres autors, expandint tots ells l'univers creat per Isaac Asimov.

Isaac Asimov

Podríem dir, a grans trets, que la Fundació és una mena de societat de científics creada pel psicohistoriador Hari Seldon, que té la finalitat d'evitar la decadència i el caos imminents de l'Imperi Galàctic. Per fer-ho, la comunitat de científics emigra a un planeta remot de la perifèria de la gal·làxia anomenat Tèrminus, des d'on iniciaran la titànica tasca de compendiar tot el coneixement descobert fins llavors en la futura Enciclopèdia Galàctica. Per suposat, la Fundació viurà assetjada de perills: des dels planetes bàrbars veïns que volen apropiar-se de la seva tecnologia, fins les decadents romanalles de l'Imperi, àvides de conquestes fàcils.

La trilogia de La Fundació és una epopeia èpica, de gran recorregut intel·lectual i filosòfic. Sota una aparença formal i estil·lística senzilla, quasi pulp, s'hi amaguen paral·lelismes amb la constitució de l'estat d'Israel modern, la caiguda de l'Imperi Romà, la pervivència de l'Església Cristiana durant l'Edat mitjana o l'hegemonia dels EEUU al segle XX. És un projecte molt ambiciós, però reeixit: funciona com a novel·la i suporta lectures a tots els nivells: des de l'adolescent fascinat per la conquesta de l'espai al lector més erudit.  

Paul Krugman, l'economista guanyador d'un Nobel i fan de La Fundació, defensa que entre la psicohistòria i l'economia hi ha una estreta relació 

A la trilogia de La Fundació no hi ha robots intel·ligents ni antropomòrfics, ni tampoc races alienígenes. De fet, l'especulació científica o l'aventura estan en un segon pla: del que es tracta és de fer ficció política. Potser aquesta manca d'acció sigui el motiu pel qual encara no ha estat duta al cinema (i perquè Peter "et trilogitzo el que vulguis" Jackson encara no n'hagi filmat una trilogia en 3D). Malgrat la complicada "adaptabilitat" al cinema de l'obra d'Asimov, el 2008 una gran productora va encomanar el projecte a Roland Emerich, director especialitzat en la direcció de nyordos de gran pressupost. Qui sap si en breu podrem veure el bo de Hari Seldon -encarnat per Tom Cruise?- seduïnt alguna exòtica emperadriu -sens dubte, Angelina Jolie!-, enmig d'una selva d'espases làser i naus espaials...

La Fundació és ja cultura popular

PG

LA CARRERA DE LA MUERTE (Gordon Hessler, 1970)

La carrera de la muerte (el títol en anglès és encara millor: Scream and scream again!) és un film molt singular. Començant per l'excepcional nòmina d'actors amb què compta, la Santa Trinitat del gènere i de l'època: Vincent Price, Cristopher Lee i Peter Cushing; però també pel tractament pop i totalment britànic que rep la pel·lícula, a mig camí entre Italian Job (Peter Collison, 1969) o Ipcress File (Sidney J. Furie, 1965), només que amb força menys recursos. Si a tot això li sumem que es tracta d'un thriller de terror/conspiracions/ciència-ficció, potser podreu fer-vos una idea aproximada del poti-poti que bull aquí. 

La pel·lícula, basada en una novel·la pulp de Peter Saxon, narra les pesquises de la polícia britànica mentre segueix la pista d'un misteriós vampir diürn, que es caracteritza per escollir les seves víctimes entre les joves modernes que freqüenten els concerts de la banda Amen Corner i per ser extremadament resistent als cops i les amputacions. 

Per si això no fos prou, hi ha encara una altra trama paral·lela en la qual se'ns explica el meteòric ascens al poder d'un ambiciós -i poc escrupolós- oficial de l'exèrcit d'una dictadura europea, de la qual no se'ns diu el nom però recorda molt als nazis o a la Tirània d'El sulfat atòmic, de Mortadel·lo i Filemó. L'estratègia és senzilla: quan algú s'oposa als seus plans, és escanyat per l'oficial.

La carrera de la muerte és, com a pel·lícula, una gran despropòsit: el règim dictatorial és quasi còmic, la manca de recursos evident i les trampes argumentals de la mida d'un campanar. Però, tot i els seus defectes, el final és prou sorprenent com per haver-se convertit en una petita gemma del cinema fantàstic britànic de culte.

PG

CEMENTERIO PARA LUNÁTICOS (Ray Bradbury, 1990)

Ray Harryhausen ha mort a l'edat de 92 anys. Ens deixa el més gran creador de monstres de la història del cinema, un escultor inigualable que va posar tot el seu talent al servei de l'stop-motion, aconseguint crear alguns dels moments més entranyables que hem vist mai en una pantalla. Des de Les Males Herbes fa temps que aprofitem qualsevol oportunitat per reivindicar l'obra d'aquest gran mestre, per això avui no volíem tornar a penjar-vos aquelles escenes que tots teniu gravades a la retina, en lloc d'això hem decidit presentar-vos el poc conegut homenatge que li va fer el seu gran amic Ray Bradbury.

Sí, Bradbury i Harryhausen eren amics de tota la vida, oi que ara que ho penseu us sembla la cosa més lògica del món? Es van conèixer molt abans que cap dels dos assolís l'èxit com a creador de mons, i de seguida van establir una forta amistat. Units per una passió adolescent cap a tot allò que fos fruit de la imaginació, el 1939, quan tots dos tenien 19 anys, es van apuntar junts a la L.A. Science Fiction League.

La seva relació va durar tota la vida, però van ser els pocs anys que van compartir feina treballant en un gran estudi de Hollywood (un com a guionista i l'altre com a tècnic d'efectes especials), els que Bradbury va fabular en aquesta novel·la tardana, publicada quan tots dos tenien en tenien 70.

Cementerio para lunáticos és la història un jove guionista (Bradbury) que acaba de ser contractat per un estudi cinematogràfic. El noi es veurà immers en un misteri gòtic, que anirà desentranyant tota la merda que s'amaga darrera de la indústria de Hollywood. Els estudis, els seus decorats i personatges (molts d'ells reals), conformen l'univers on transcorre la novel·la, on trobem desenes de mons separats entre sí per unes poques passes de distància.

Aquest guionista novell, atrapat al gran embull de la fàbrica de somnis, tindrà un únic aliat a dins dels estudis, un amic d'infància al que venera pel seu talent i imaginació, i que descriu com el més gran creador de monstres de tots els temps. Un artista excepcional que l'ajudarà a orientar-se en la realitat fantasmagòrica dels estudis, i les intervencions del qual seran absolutament decisives, tant pel protagonista com per la resolució del misteri. Evidentment, aquest personatge a qui Bradbury dedica infinitat de paraules elogioses és ni més ni menys que Ray Harryhausen, l'home a qui avui volem acomiadar amb tots els honors.

Així doncs, amic Harryhausen, siguis on siguis, rep la nostra admiració i la garantia que continuarem somiant amb les teves criatures i tenint malsons amb els teus monstres. Descansa en pau.

R.M.

EXPOSICIÓ - GEORGES MÉLIÈS: la màgia del cinema

Per si algun despistat encara no se n'ha assabentat, des de fa unes setmanes al Caixa Fòrum hi ha una exposició sobre Georges Méliès. Allà hi trobareu informació i atrezzo de l'obra d'aquest mag, dibuixant i cineasta, que va ser el primer en concebre el cinema com a mitjà per crear il·lusions i móns imaginaris. La vida i obra de Méliès és ben coneguda, però no cada dia es poden veure alguns dels seus curtmetratges projectats, i només per això ja valdria la pena acostar-se a l'exposició.

Però hi ha molt més. Gairebé la meitat de la instal·lació està dedicada als inicis de Méliès com a il·lusionista, i a les seves influències, que, evidentment, també són els antecedents del propi cinema. Les ombres xineses, la llanterna màgica, el zoòtrop o el quinetoscopi, són aguns dels mecanismes amb els quals les imatges van començar a prendre vida. Però el més interessant és l'estètica creada per aquests aparells, un món fantàstic ple de criatures imaginàries i transformacions concebut com un espectacle que barrejava el circ i el freakshow. Un exemple d'aquests espectacles són les anomenades fantasmagories, que van suposar l'origen del cinema de terror, i a les que dedicarem una entrada properament

.

Aquí teniu un curtmetratge poc conegut de Méliès, una comèdia terrorífica titulada Le diable au convent. Data del 1899.

És un privilegi que Barcelona aculli una exposició amb tot aquest material, no us ho deixeu perdre.


R.M.

FRED O EL CORB QUE VA MORIR AMB LES BAMBES POSADES (II)

Fa uns dies, en aquesta entrada dedicada a Fred, el dibuixant de còmics, vam prometre un pdf amb les aventures de Filalici. Hi ha hagut alguns problemes tècnics i logístics a les entranyes d'aquest monstre editorial i multi-tentacular que és l'Editorial Males Herbes, que han impedit l'exposició d'aquest pdf fins dia d'avui. Finalment, hem fet rodar els caps necessaris i el problema s'ha resolt.

Aquí teniu el pdf, cortesia de Roger Pelàez:

VAGABUNDO DEL ESPACIO (Fredric Brown, 1957)

Fredric Brown (1906-1972) és un reconegut -i venerat- autor clàssic de ciència-ficció, responsable d'algunes obres mestres i centenars de relats de gènere. Però també d'obres menors, com Vagabundo del espacio.

Aquesta novel·la ens explica les aventures interplanetàries de Crag, un personatge homòfob, misògin, cínic, pícar, xulesc i forçut; una mena de James Bond fora de la llei. Escapant de la pena de psicografia (una espècie de lobotomia que re-progama els presos perquè puguin començar de zero, sense pulsions criminals), Crag acaba desbarant els plans d'un super-malvat megalòman que pretén governar la galàxia, fent-se amic d'un planeta intel·ligent (?¿) i conquerint l'amor d'una dona guapíssima.

Vagabundo del espacio és un pulp d'acció, carregat d'humor i de referències a la ficció científica més patillera: la dels rajos desintegradors, les naus espaials amb superpoders i les presons futuristes. No és possible (ni recomenable) prendre's el llibre massa seriosament: el millor és deixar-se endur per les fanfarronades i borratxeres de rècord Guiness de Crag, i oblidar-se del verisme i la correcció política. Si ho aconseguiu podreu gaudir de les nombroses perles que ens regala la novel·la. Com aquesta, on Crag veu  un curiós anunci de televisió:

Pero la pantalla se iluminó con la imagen de un anunciador comercial de buen aspecto y cabellos grises. Su sonrisa le resultó antipática a Crag, que tuvo la calma de esperar a ver lo que iba a decir. Y se detuvo cerca de la pantalla porque casi estaba seguro de lo que sería: 

"- ¿Es usted necrófilo? Todos sus problemas están resueltos, pues. La General Plastic aporta ahora al mercado un simulacro, que es casi completamente indetectable, excepto por el hecho de que no se deteriora, como ocurría con un cuerpo real, ya muerto. Disponible para entrega inmediata en todos los modelos de ambos sexos a un precio realmente económico. O también, si lo prefiere, se entrega en alquiler, como hacen muchos necrófilos, en el caso de que prefieran ustedes cambiar de vez en cuando del objeto de..." 

Crag volvió a soltar un puntapié a la pantalla.

PG  

FRED O EL CORB QUE VA MORIR AMB LES BAMBES POSADES

Em sembla que fou l’increïble Goscinny qui va dir, arran de les revoltes del maig del 68  “els qui han sortit al carrer són els nois i noies que han crescut llegint Pilote”. De la mateixa manera, en aquest simulacre de país, podríem assegurar que els qui no hem fotut res mentre hem vist una generació de poca-vergonyes enquistant-se al poder al llarg de tota la nostra vida som els nois i noies que vam créixer llegint Cavall Fort.

 

En Fred fotent-se un Pernod al Bistrot “Les trois hémisphères”

I és estrany que siguem tant tontos donat que algunes de les lectures de Pilote formaven les sòlides columnes on reposaven les bases de Cavall Fort. Suposo que la diferència dels fruïts a banda i banda de la frontera té a veure amb allò que deia Rousseau “Veritat en una banda dels Pirineus, mentida a l’altra”. Afirmació que no sé perquè poso aquí, doncs al ser pronunciada a l’altra banda dels Pirineus, automàticament té un nivell de credibilitat de zero coma zero.

Més val que no m’enfili per l’heura podrida i us expliqui que vull parlar-vos d’una persona absolutament cabdal pel que fa a la seva manera d’entendre els tebeos i d’entendre la fantasia. De retruc, una persona cabdal en la seva manera d’entendre la realitat, perquè una manera d’entendre la fantasia mai no deixa de ser una manera d’entendre la realitat. Em refereixo a Fréderic Othon Théodore Aristidès, aquest home parapetat darrera un mostatxo com una branca de cirerer, que va morir  aquest 2 d’Abril, a l’edat de 82 anys.

Conegut al món dels tebeos com a Fred i guanyador diria que en dues ocasions del gran premi d’Angoulême, vam tenir la sort de conèixer-lo a la més tendra infància traduït per tot un Albert Jané a les pàgines de Cavall Fort.

L’esfinx que tenia forma de trampa per matar ratolins

El seu personatge principal, Philemon (trasplantat al català com a Filalici) és un jove desganat que veu passar la vida des dels lloms del seu ase Anatoli. Un bon dia cau dins d’un pou i va a parar a la lletra A d’Oceà Atlàntic. Doncs a l’univers d’en Fred les lletres dels mapes no són només una llicència cartogràfica, són illes reals amb forma de lletres reals que ocupen un espai real a l’oceà. Allà es troba el senyor Bartomeu, una mena de Robinson absolutament al·lucinat, amb el seu malhumorat centaure anomenat Diumenge. Les anades i vingudes d’en Filalici pel seu món fantàstic on s’hi accedeix i se’n surt de mil maneres estrambòtiques, conformen el gruix de les seves 15 aventures publicades. 

En el món real tot és tedi i bronques del seu pare, un cridaner incrèdul que s’aferra a la realitat amb un fanatisme desbordant, i en el món que s’apareix en els seus viatges, només hi passen animalades. Animalades que no deixen de ser paròdies o reflexions sobre la pressa quotidiana, sobre l’estupidesa de les jerarquies, sobre l’absurd de la creativitat... Un a un, Fred t’explica quins són els motors que fan bellugar l’existència de les persones i te’ls presenta descarnadament com la merda ridícula que són. Sempre sense perdre mai el seu to innocent i càndid. Penso en aquestes mans salvatges que pasten en llibertat fins que són obligades a donar vida a un putxinel·li autoritari , aquests habitants remadors de la balena galera que fan una revolta perquè el diumenge només remen els de la llista negra i ells també volen aquest privilegi, aquest miner que engeganteix amb la pena o aquests crítics que naveguen amb les seves poltrones flotants i s’acosten com taurons a les naus escenaris i les torpedinen sense pietat si no els agrada l’obra que els representen. Per si fos poc, aquests grisos entesos de rostre fumat s’expressen amb paraules soltes de tres síl·labes. Representant bastant l’arquetip de l’entitat diguem-ne perversa a l’univers de Fred: el buròcrata, el gestor, el jutge, la persona que obliga als demés a fer coses que aparentment no entren a la seva naturalesa. Independentment dels cridaners, rondinaires, pedants i antipàtics que participen d’aquesta fantasia i amb els quals un es pot sentir identificat hi ha aquests altres personatges que s’alcen en una parcel·la d’autoritat que ens apareix tant deslligada de la realitat com de la fantasia. El paradigma dels quals és el diable del pintor, a qui es dedica l’últim, ja definitivament, volum d’en Philemon, per nosaltres Filalici.

 

Quinze són quinze, quinze, quinze són. Però en realitat n’hi ha setze.

Un altre dia us parlaré de La historia del cuervo con bambas, la versió de La metamorfosi de Kafka de Fred. Filigrana d’orfebreria que si no erro encara podeu trobar saldat, per exemple, a la llibreria Continuarà. 

 

Ara és el moment de maleir-se. De maleir-se per la mort d’una persona que tant i tant ens ha ensenyat sobre el real i l’imaginari. Que ha fet un món real tan avorrit com el nostre món real i un món imaginari tan aleatori, insubstancial i ple de pampallugues fluorescents com la millor de les nostres al·lucinacions. Maleïm-nos doncs i maleïm-nos en aquest aspecte ja per sempre.

El regal d’aquesta entrada consisteix en aquest videoclip d’una cançó de Jacques Dutronc amb lletra de Fred. 

I El mirall espatllat, El zoo de fusta , Els viatgers del temps i L’encantador de camins. Quatre historietes curtes d’en Filalici en PDF. Adaptades per l’Albert Jané. El gran Albert Jané, si és que n’hi ha cap altre.

Roger Pelàez

THE WOMAN IN BLACK (James Watkins, 2012)

Un jove advocat londinenc viatja a un poble de l'Anglaterra profunda per arreglar els papers d'un casalot abandonat i mirar de vendre'l. Un cop allà, els vilatans insisteixen en que se'n torni, i que sota cap concepte vagi a la casa -un extraordinari manor voltat de marismes i d'un cementiri particular, que es converteix en illot quan puja la marea i, per si tot això fos poc, poblat per fantasmes-. Paral·lelament, el poble és víctima d'una estranya maledicció: els nens es suiciden, sense que ningú sàpiga escatir-ne el motius. Tan desesperats estan els pares que alguns arriben al punt de recloure les seves criatures al soterrani per por que puguin prendre mal.

Amb aquest argument, The woman in black es planteja com una pel·lícula de misteri amb pinzellades de terror sobrenatural. Té un punt gòtic, però molt ben adaptat als gustos del públic actual, avesat als ensurts constants i a un desenvolupament ràpid de la trama. És un film molt atmosfèric, i amb una molt bona progressió argumental, que no desvela el secret fins el final. Amb aquestes virtuts, no és d'estranyar que hagi estat un dels majors èxits de taquilla del cinema de terror britànic de les darreres dècades.

Daniel Radcliffe: de Gryffindor a cal fantasma

Estem, doncs, davant d'una més que decent pel·lícula de fantasmes produïda per la Hammer (renascuda de les seves cendres el 2007), a la que només se li podria retreure que el desenllaç sigui el calc britànic del d'una coneguda pel·lícula japonesa de fa uns anys.

PG

EDITORIAL DEL NÚMERO 7 DE LES MALES HERBES

Com va dir una vegada aquell cosí meu de ciutat que surt per la tele: Bona nit, malparits!!

N'han passat de tots colors des de la darrera vegada que vau tenir el plaer de llegir-me. Als brètols que, contra tot sentit comú i dignitat personal, s'entesten en editar i distribuir aquesta revista, se'ls va acudir d'iniciar un projecte editorial paral·lel, i demostrant la imaginació fèrtil i infinita que les seves àvies i xicotes els atribueixen, van decidir anomenar-lo com aquesta revista: Editorial Males Herbes.

I a mi no és que m'importi; gens ni mica, ja s'ho faran. Només que d'ençà d'aleshores ja no ens veiem tant com abans, i les seves ofrenes de donzelles núbils s'han tornat escasses i de baixa qualitat —la darrera vegada tan sols un bandarra travestit de Sant Iscle de Vallalta, barbamec i amb papada, que jurava i perjurava ser dona i tenir quinze anys. Com si pel fet de viure a forest jo m'hagués tornat ximple del tot!—. Així no es pot, es fa molt difícil. Amb ofrenes tan poc estimulants com aquesta, servidor destrempa i no es veu capaç de tirar endavant la tasca editorial que tinc encomanada. I la periodicitat de la revista se'n ressent.

Tanmateix soc un home de paraula, i aquí teniu aquest meravellós setè número que ho demostra. Podreu llegir-hi la truculenta confessió montserratina de Joan Vigó, l'inquietant relat que mescla superstició i casualitats quasi demoníaques de Marc Montanyès, el cadàver exquisit escrit a quatre mans entre Sergi Riutort i Eduard Mas de Xaxars, la petita joia de ciència ficció parida per Ruy d'Aleixo, l'animalada entre surrealista i al·legòrica de Joan Ferrús, el conte explicat al revés per Adrià Pujol o la distòpia culinària de Robert Saborido. Finalment, la cirereta d'aquest número la posa Gabriel Ventura Morel amb un erudit article sobre la figura del diable.

No voldria entretindre-us més. Passeu pàgina i llegiu fins saciar-vos, oblideu-me a mi i al petit tirà de Sant Iscle de Vallalta que porta fent-me la vida impossible des que vaig tenir la desgràcia de conèixer-lo. Un dia d'aquests aprendré a viure tot sol i s'acabarà aquesta de vida de servitud, ja ho veureu...

REVISTA LES MALES HERBES #7

Després de la llarga espera -i passada la ressaca de Sant Jordi-, finalment ja podem treure el setè número de la revista! 

Aquesta setmana la distribuirem per Catalunya, i en breu també per Mallorca. De moment la podeu trobar a les següents llibreries barcelonines:

Cap i Cua de Barcelona, C/Torrent de l'Olla, 99

Aldarull, C/ Torrent de l'Olla, 72

Llibreria Gigamesh, Ronda Sant Pere, 55

Laie CCCB, C/ Montalegre, 5

La Central del Raval, C/ Elisabets, 6

En breu anirà arribant als punts de venda habituals. Com sempre (això va pels més mandrosos!), ja sabeu que també podeu demanar-la per mail a lesmalesherbes@gmail.com i us l'enviarem per correu.         

La revista inclou els següents relats:

Morena de la serra (Joan Vigó)

El tros de pa (Ruy d'Aleixo)

Del fang a la cuneta (Adrià Pujol)

L'adveniment de les cassoles de terrissa (Robert Saborido)

Discontinuïtat dels parcs (Joan Ferrús)

Loteria (Marc Montanyès)

Un cadàver exquisit (Sergi Riutort i Eduard Mas de Xaxars)

Disgressions sobre el diable (Gabriel Ventura Morel)

 

i les tenebroses il·lustracions d'en Toni Soldevila.

més informació en breu

ENS VEIEM PER SANT JORDI

Aquest Sant Jordi tindrem un parell de parades amb els llibres de les Males Herbes, compartirem espai amb els col·legues de Periscopi, Còmplices i Raig Verd. 

A Barcelona ens trobareu al Passeig de Gràcia, 93

i a Vic a la Plaça del Carbó (al passeig).

Aquesta és la nostra proposta pel dia del llibre:

     

     

Més info del que fem el dia de Sant Jordi aquí:

www.editorialmalesherbes.com

ADAPTACIONS AL CINEMA DE P.K.D.

En aquest bloc s'han ocupat de llistar les adaptacions cinematogràfiques de novel·les de Philip K. Dick. Crec que no se'n deixen cap.

Algunes són memorables -Desafío Total (Paul Verhoeven, 1990), Blade Runner (Ridley Scott, 1982)-, d'altres interessants -Minority Report (Steven Spielberg, 2002), A Scanner Darkly (Richard Linklater, 2006)-, i finalment algunes m'eren completament desconegudes fins avui -Radio Free Albemouth (John Alan Simon, 2010), Barjo (Jerome Boivin, 1992)-. 

Per quan una adaptació de L'home en el castell? 

PG

  

SOBRE PLAGIS I CASUALITATS

 Fa uns anys vaig intentar escriure una novel·la titulada Entre Bítem i Tivenys, però hi passaven tantes coses que no podia funcionar. Temps després vaig decidir rescriure'l sota un altre títol i centrar-me en una de les històries que hi apareixien. Era una trama fortament inspirada en el relat Un rayo de luna, de Gustavo Adolfo Béquer. La història d'un home que entreveu la noia dels seus somnis de lluny i la persegueix nit i dia sense arribar a trobar-la. L'obsessió amorosa el consumeix fins que descobreix que l'ideal femení que havia encalçat no era altre cosa que el reflex d'un raig de lluna entre les branques d'un arbre. Evidentment el personatge acaba boig, incapaç d'acceptar que aquella dona només és un miratge. 

Béquer estava tan passat de moda que pensava que ningú s'adonaria del meu plagi. I la veritat, d'entre tots els que van llegir aquell primer esborrany, ningú hi va fer la més mínima referència. 

Fa cosa d'un mes vaig voler explicar-li a la Cateria Dalisca, de l'Agència Argosy, per on anava la darrera versió de la novel·la, que a dia d'avui ha canviat força i ha crescut cap a direccions francament estranyes. Tot just li havia presentat el plantejament amb quatre frases, que va començar a fer-me una sèrie de preguntes: 

        -Hi passa això?

        -Sí.

        -I el personatge fa allò?

        -Sí. 

        -I després...?

        -Sí. 

        -Doncs això que estàs escrivint és un clàssic de la literatura simbolista del segle XIX titulat Bruges-la-Morte; d'un tal Georges Rodenbach.

  Aquell mateix matí em vaig comprar el llibre. Les primeres trenta pàgines em feien tremolar. Les emocions que l'autor hi expressava, l'obsessió que l'empenyia a escriure i fins i tot els contrapesos filosòfics de la història eren idèntics als del meu llibre. Vaig estar a punt de deixar-ho córrer. Per sort, a partir d'un punt Rodenbach prenia un camí diferent i es centrava en qüestions que per mi no eren importants: estava salvat, el meu llibre continuava essent meu.

   La nouvelle de Rodenbach és sobre un home que, després de la mort de la seva estimada, decideix anar-se'n a viure a Bruges, per, mitjançant una analogia perversa, sentir-se a prop de la mort. La ciutat, que l'home recorre diàriament com una ànima en pena, adquireix un aspecte fantasmagoric, com un gran cadàver urbanístic. Durant un d'aquests passeigs el vidu es creua amb una noia idèntica a la dels seus records, com si el fantasma de la seva muller s'hagués encarnat en aquella jove actriu de varietats. Així comença una història d'amor basada en l'autoengany i amb un cert regust necròfil.

  Aquest no és el meu llibre, sinó el de Rodenbach. El meu, per ara, segueix fent el seu propi trajecte. I si pel camí coincideix amb altres obres, els farà una humil reverència i continuarà avançant.

Ramon Mas

UNA DE LES ESCENES MÉS REPUGNANTS DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA

Un títol com el d'aquesta entrada no es pot atorgar a la lleugera, però l'escena de les taràntules de The Beyond (Lucio Fulci, 1981) s'ho té merescut.

Potser el vídeo animarà els seguidors més malalts del bloc a visionar aquest giallo satànico-surrealista i zombiesc, dels més excessius que recordo haver vist en molt de temps. La fórmula és senzilla:

[Trama enrevessada i incoherent+Bones intencions estètiques+Gore i sadisme extremats+BSO de rock progressiu desquiciat i fora de lloc=The Beyond]

Si més no, una pel·lícula curiosa, d'un director desigual; prou onírica i amb pretensions artístiques com per a poder ser enquadrada en allò que els americans anomenen una "midnight movie".

El fet és que, en un principi, Fulci tenia al cap rodar una pel·lícula quasi artística, no-lineal, suggerent; un homenatge a Artaud. Però els productors van exigir-li que hi posés zombies, com a les seves pel·lícules més exitoses. Fulci va cedir, finalment, i el resultat és aquest poti-poti tant peculiar.

PG

UN TAL TIBOR TAKÁCS (Quan els videoclubs eren filmoteques vol.4)

Tibor Takács és allò que en música se sol anomenar un One hit wonder. Un home que ha fet una pel·lícula molt bona, d'aquelles que et fan pensar que a darrera hi haurà una carrera sòlida i interessant, però que després d'allò només ha produït merda, pelis de tercera fila, telefilms casposos i terror que no interessa ni als que ens ho empassem tot.

La pel·lícula en qüestió es diu The Gate (aka La puerta) i era la seva òpera prima. És una història molt Steven Spielberguesca dels 80's, o el que seria el mateix: nen amb gorra i bicicleta que viu en un barri residencial i s'enfronta a fets extraordinaris. En aquest cas els fets són un forat al jardí que arriba fins a les entranyes de l'infern. La realització de la pel·lícula és excel·lent, la trama manté el suspens en un crescendo constant i fuig del que, d'entrada, es planteja com una sèrie B anodina. A més els efectes especials en stop-motion són caviar artesanal.
 Des d'aquí us la recomanem fervorosament. 

Després d'aquest èxit relatiu es va creure que Takács seria un nou mestre del gènere, però ell es va entestar a cagar-la una vegada i una altra. Només el film immediatament posterior a The Gate, titulat I, Madman (aka Lecturas diabólicas) suporta el visionat.

Es tracta d'un clar homenatge a la literatura pulp de terror, en el qual els assassinats es narren prèviament a les obres d'un autor misteriós; a més les recreacions de les lectures són tan kitsch com la literatura a que fan referència. De fet, per tots aquells fanàtics de la literatura barata de terror, I, Madman vindria a ser una cosa així com Trashin' pels skaters o Los bicivoladores pels amants del bicicross: una peli de merda que t'encanta, bàsicament, per què parla d'allò que més t'agrada.

R.M.

PHILIP K. DICK EL REPLICANT

Hanson Robotics  és una empresa d'investigació tecnològica especialitzada en la creació de robots intel·ligents amb forma antropomòrfica. La seva intenció és combinar mètodes científics i artístics per donar la màxima expressió als rostres de les seves creacions i una manera d'actual idèntica a la d'un ésser humà. Però també els proporcionen una intel·ligència adaptativa, i una capacitat de mantenir una converses que fa una certa basarda. En definitiva el que cerquen és crear màquines  humanoides que, algun dia, puguin substituir les persones alhora de realitzar certes tasques.
Aquest anhel forma part dels somnis de la ciència ficció des que Karel Capek va escriure la llegendària RUR l'any 1921, donant origen al concepte "robot". Per això no és gens estrany que els responsables de Hanson Robotics hagin decidit crear un robot a imatge i semblança de Philip K. Dick, un dels autors que més ha reflexionat sobre els dilemes que genera l'home-màquina. Es tracta d'un autèntic replicant que fa servir les paraules de Dick en primera persona, i pel que sembla està tan sonat com ell.

Us deixem uns vídeos on la versió robòtica de Dick s'explica, i aquí teniu l'enllaç amb més informació sobre el projecte: http://www.pkdandroid.org/

R.M.

PIN, EL MALSON DE PLÀSTIC (Sandor Stern, 1989)

en Pin aprèn a derivar 

Pin, el malson de plàstic és una pel·lícula canadenca de transtorns mentals molt elegant. Ens explica la història d'una parella de germans, fills d'un sever metge de família, que creixen impressionats per la presència de Pin, el ninot antropomòrfic de plàstic de la consulta del seu pare. Aquest, encarnat per Terry O'Quinn, fa parlar Pin per mitjà de la ventriloquia cada dos per tres, tant per renyar els fills quan no fan bondat com per instruir-los en tot el que pot.

Els germans arriben a l'adolescència molt, molt units, tan sols que, mentre ella s'ha convertit en una noia molt atractiva i sempre envoltada d'admiradors, ell en canvi ha esdevingut un nano introvertit i obsessionat per Pin, a qui atribueix vida pròpia. 

A partir de la mort dels pares en un tràgic accident de cotxe, la narracció s'accelera i de mica en mica esdevé una història de psicòpates, on el germà comença a tenir converses tètriques amb Pin i a fer coses rares.

els germans

Com he dit al principi, Pin, el malson de plàstic és una pel·lícula estilosa, densa, ben rodada i formalment bella, amb un final xocant i una atmósfera captivadora. Que a més, durant tot el metratge, juga molt bé amb l'enigma de no saber què està passant exactament (si tot és bogeria i transtorn mental o fantasia directament).

PG