Encara que actualment, a molts aficionats a la literatura de ciència ficció la poesia els pugui semblar un gènere antagònic, hi ha una certa tradició estilística dins el fantàstic (la que passa per Bradbury, es multiplica durant els 60 i 70 amb la New Wave, i arriba a dia d'avui amb mestres com John Crowley, Brian Catling, Alasdair Gray o fins i tot Kazuo Ishiguro) que sempre s'ha sentit còmode en el territori incert de la imatge poètica. 

És més, alguns dels grans mestres de la ciència ficció, com seria el cas d'Ursula K. Le Guin, Thomas M. Disch o el mateix Bradbury, són autors d'una obra poètica rica i complexe, que mereix ser tinguda en compte en paral·lel a la seva narrativa.

El 2016 vaig veure We go on al TerrorMolins i em va sorprendre gratament una barreja de cinema social amb un tema clàssic del fantàstic com és el de l'home invisible, una pel·lícula melancòlica que recordo, sobretot, pel seu enfocament dramàtic i pausat. Dos anys després, el 2018, vaig visionar The witch in the window i vaig quedar absolutament enamorat de la proposta.
1

Segles després del col·lapse, uns pocs humans viuen en unes societats tancades amb tots els privilegis anomenades ciutadelles, mentre que la gran majoria ha de sobreviure en una naturalesa contaminada i infèrtil, en les pitjors condicions. Per aconseguir llavors cultivables, els habitants de l'exterior s'han de dirigir als habitants de les ciutadelles, que els hi canvien per sang.

Una nena adoptada, a qui els seus pares veuen poc per culpa de la feina, ha estat criada per un germà gran robot d'aparença humana, un tecno-sàpiens anomenat Yang, que és el principal referent de la vida de la petita. Quan en Yang s'espatlla, a pocs minuts del començament de la peli, la nena caurà en una despressió, i el pare farà els possibles per trobar algú que li arregli, encara que hagi de recórrer a un taller il·legal.

Un paio a qui la parella acaba de deixar para en una àrea de servei deixada de la mà de déu, a la quinta forca, on déu va perdre l'espardenya. El pàio, més aviat tòtil, agafa una borratxera de cal déu allà mateix, i al matí, quan es desperta, córre cap als lavabos públics a vomitar. Però ep, que a la paret que dóna al vàter del costat algú hi ha dibuixat una mena de monstre, i on hi hauria d'haver la boca del monstre hi ha un "glory hole".

Una parella es muda a un país nou, en concret, a Rumania, que és el país d’ell, i on ella se sent desplaçada. No entén res de l’idioma i, mentre el seu company està absorbit per la feina, ella es passa els dies sola i morta d’avorriment. A més té la sensació que en una finestra de l’edifici del davant hi ha un home palplantat que la mira fixament. I s’hi obsessiona, i la cosa creix, i gira i torna a girar, però amb una elegància admirable.

Una nena amb pocs amics té un curiós do relacionat amb l'olfacte, és capaç d'ensumar detalls que per la resta passen desapercebuts, a més percep les olors a molts metres de distància, i guarda les seves essències preferides en pots de vidre. També té una relació molt forta amb la seva mare, una noia bastant jove atrapada en una relació de parella (amb el pare de la nena), que no acaba de rutllar.

Aquest 2022, el geni de Quentin Dupieux s'ha presentat a Sitges amb dues pel·lícules! El mestre de l'absurd a qui venerem des que el 2010 va estrenar Rubber, i a qui hem anat segunint i ressenyant aquí, any rere any, amb meravelles com Realité, Wrong, Mandíbules, Au Poste! o Le daim, estrena la seva visió estrafolaria dels superherois a Fumer fait tousser, i la seva revisió no menys idiota de la comèdia televisiva francesa a Incroyable Mais Vrai, una de les projeccions més esperades del festival

No he vist, ni crec que vegi, a aquestes altures de festival, una pel·lícula que em deixi tan tocat com Speak no evil. I no només pel potent i devastador final, sinó perquè durant tot el metratge, cuinat a base d'incomoditat quotidiana, he tingut la sensació d'estar davant d'un mirall molt i molt cabró, un d'aquells on et veus perfectament reflectit, i t'hi reconèixes, però no t'agrada gens el que hi veus.
1

Hatching és una de les pel·lícules més comentades d’enguany, i ja ho era setmanes abans de la seva projecció. Les expectatives eren altes i reconec que personalment m’ha decebut, amb tot, és una pel·lícula que de ben segur romandrà en la memòria col·lectiva dels assidus del festival. La cosa en si és una faula perversa, un conte de fades sardònic amb molta mala llet, protagonitzat per tot de personatges volgudament estereotipats i altament grotescs.
Número 8 · ja a la venda!
Número 8 · ja a la venda!
Número 8 · ja a la venda!
Llegeix Les Males Herbes en format digital!
Llegeix Les Males Herbes en format digital!
LA WEB DE L'EDITORIAL
LA WEB DE L'EDITORIAL
LA WEB DE L'EDITORIAL
Crònica dels Fets de Cabrera (2017-2023)
Crònica dels Fets de Cabrera (2017-2023)
Crònica dels Fets de Cabrera (2017-2023)
Llegiu-la aquí
Translate
Translate
Etiquetes
Etiquetes
Subscriu-me
Subscriu-me
Arxiu del blog
Arxiu del blog
CONTACTE
CONTACTE
Entrades populars
Entrades populars
Estadístiques de blogs
Estadístiques de blogs
8 7 3 5 3 5
S’està carregant